Deliri o dopamina

Ens han enganyat amb la geometria. Fa segles que dibuixem cors amb punxes i posant-hi fletxes, quan el que hauríem de fer és dibuixar un òrgan en forma de tubercle bategant. Ho sento per la indústria de les joieries i les comèdies romàntiques, però el «cor» és només una bomba muscular que es limita a fer la feina bruta de moure sang; qui realment mana, i ens fa fer el ridícul per WhatsApp a les tres de la matinada, és un laboratori situat just a sobre del paladar. L’amor, aquesta paraula tan sonada, no és res més que una recepta de cuina bioquímica.

Diu la ciència, concretament la neurobiòloga Helen Fisher, que l’enamorament és un sistema de motivació funcional, no una emoció. Traduït al català de carrer: el teu cervell et droga perquè et reprodueixis abans que t’adonis que l’ésser que tens al davant deixa els mitjons bruts al sofà.

Quan t’enamores, el teu sistema de recompensa s’engega, alliberem dopamina a pilons, exactament el mateix que se t’activa quan et menges un croissant de xocolata o quan un ludòpata guanya a la ruleta. Com diu Fisher, «l’amor és una addicció meravellosa quan va bé, i una addicció terrible quan va malament». És el mateix circuit que la cocaïna. Així que podríem dir que som ionquis d’enamorar-nos i que una obsessió mal gestionada no es diferencia tant d’una borratxera que se te n’ha anat de les mans.

La neurocientífica Donatella Marazziti va descobrir que els nivells de serotonina d’una persona enamorada són gairebé idèntics als d’una persona amb Trastorn Obsessivocompulsiu (TOC). Per això no pots parar de mirar si s’ha connectat a Instagram o per què t’ha posat un punt final en el missatge. No són senyals, tot i que com diu una amiga, tot és un senyal si estàs prou boja.

Per tant, quin és el paper del cor en tot aquest caos? Simplement, rebre ordres de la norepinefrina, la «cosina germana» de l’adrenalina que actua com a neurotransmissor al cervell i com a hormona a la sang. Ens pensem que «ens batega el cor per algú» i senzillament és estrès. Per al cos, el fet d’estar enamorat s’assembla perillosament a ser perseguit per un lleó a la sabana. Però clar, la naturalesa és sàvia i ens estalvia el fet de viure en una sobredosi dopamínica eterna, més que res que infantaríem, i ens dona una solució, l’oxitocina, l’hormona dels vincles, de la calma, allò que manté les parelles unides quan comences a sentir que el teu fantàstic nòvio sense defectes, ronca.

Per tant, tot això que sentim i del qual s’ha parlat i reflexionat tant, és senzillament un còctel químic? L’antropologia ens diu que l’amor humà té un component cultural, una carícia que ens estalvia pensar que potser no som tan diferents de la resta dels animals. Però, al cap i a la fi, l’amor és el suborn més bonic de la natura perquè continuem amb l’espècie. És decebedor? Potser sí, però també és alliberador saber que per superar un mal d’amor s’ha d’esperar, simplement, que els receptors de dopamina tornin a lloc.

Si em pregunten, sabent tot això, trio continuar muntant-me pel·lícules, habitar en el tòpic literari i ignorar, voluntàriament, que la meva dignitat depèn d’un grapat de neurotransmissors. Perquè, al cap i a la fi, viure en la ignorància química és l’única manera de sobreviure a la cruesa de la realitat, o com diu el meu pare, «els tontos som més feliços».

Subscriu-te per seguir llegint