Quan la fe deixa de transmetre’s (i quan encara dóna fruit)

He llegit aquests dies amb interès una entrevista publicada a la premsa en què el monjo benedictí català Manel Nin i Güell, recentment nomenat abat del monestir de Santa Maria de Grottaferrata, apuntava amb lucidesa una idea incòmoda però necessària: a l’Estat espanyol no només s’ha produït una forta secularització, sinó una autèntica descristianització. I és aquesta, segons ell, l’arrel profunda de la crisi vocacional.

Comparteixo plenament el diagnòstic. Fa massa temps que reduïm el debat a qüestions disciplinàries o estructurals, i ens costa mirar l’arrel del problema. No és tant què demana l’Església als seus ministres, sinó si encara hi ha una fe viva que es transmeti amb naturalitat dins les famílies, les parròquies i la vida quotidiana. Sense transmissió, no hi pot haver resposta vocacional. No és casual que sant Pau advertís a Timoteu que allò rebut havia de ser confiat a persones fidels, capaces de transmetre-ho també a d’altres. Quan aquesta cadena es trenca, tot s’afebleix.

Que aquestes paraules vinguin d’un monjo format a Abadia de Montserrat té un valor especial. Montserrat ha estat molt més que un monestir: ha estat consciència espiritual, cultural i nacional. Quan un monjo montserratí alerta de la pèrdua de referents cristians, ho fa des d’una tradició que ha sabut unir fe, llengua i país sense renúncies.

Ara bé, també és just dir que no tot és desert. A casa nostra hi ha signes d’esperança clars. La diòcesi de Girona, amb una llarga tradició cristiana i una notable dimensió territorial, continua mostrant que, quan hi ha treball pastoral constant, proximitat als joves i una Església arrelada al país, els fruits arriben. Encara avui s’hi ordenen diaques, hi ha preveres compromesos i laics que descobreixen una vocació de servei generosa al cor de les comunitats. No és fruit de l’atzar, sinó d’una fe viscuda i acompanyada.

Potser aquí hi ha la clau. No es tracta de ser molts, sinó de ser creïbles. No de recuperar pes social, sinó de generar comunitats que visquin l’Evangeli amb coherència. La crisi vocacional no se solucionarà amb receptes ràpides. Només es revertirà quan tornem a creure que la fe val la pena de ser viscuda i transmesa. Tot el que no sigui això són pedaços. I el temps, com sempre, corre.

Subscriu-te per seguir llegint