"Therians": el ramat de Girona

La tarda prometia una revelació zoològica en ple centre de Girona. Els therians, aquests joves que diuen identificar-se amb un animal, asseguraven a les xarxes que ensenyarien a la ciutat la manada. Però no van aparèixer. Feia la sensació, pels vídeos de TikTok, que els esperaven allà per a un espectacle. Fins i tot alguns per apallissar-los. Poc després demanaven perdó per no acudir a la cita, excusant-se que la policia els havia demanat el permís de reunió.

L’escena, en si mateixa, tenia alguna cosa de performance urbana moderna: adolescents convocats davant de l’Hotel Carlemany, mòbils enlaire, esperant altres adolescents que deien sentir-se llops, gats o gossos. No era una protesta, un concert, una reivindicació política. Era l’inici d’una nova identitat. Una trobada de therians.

Tot va començar amb el discurs de com un es percebia a si mateix referit a la sexualitat. Les identitats es van multiplicar, es van fer més complexes, més íntimes. L’ésser humà fa segles que intenta definir-se. El que crida l’atenció és que, mentre uns es perceben canaris, llops o cigonyes, ja pocs es perceben com a revolucionari, rei del rock o poeta maleït. Les identitats èpiques han estat substituïdes per identitats zoològiques. Crida molt l’atenció. Hi ha alguna cosa prehistòrica en això. Potser perquè ser Mick Jagger exigeix talent, i ser llop només exigeix convicció.

Molts es pregunten si és identitat o trastorn. Molts altres, segons els comentaris de la notícia, si el món se’n va directament en orris. Els therians, en canvi, demanen que els deixin en pau. Fins i tot n’hi ha que exigeixen que els atenguin a les veterinàries (no és broma). Però la pregunta important potser és una altra: quina necessitat està cobrint això que molts se sentin animals?

Existeix una web anomenada SoyTherian amb fòrums i xats privats. Hi pots entrar i després buscar gent de la teva zona dins de la comunitat. «Descobreix el teu theriotype i troba la teva manada», assegura la pàgina. M’agraden els comentaris que publiquen: «Quan vaig tastar la tonyina vaig saber que seria un preciós gatet, meu.». Als vídeos fan coreografies, aplaudeixen, corren com animals entre la gent, es refreguen amb altres animalets de la seva espècie. No deixa de ser, també, escapisme i refugi naïf.

Durant dècades, la manada era el barri, la família, la feina, el bar de la cantonada, l’equip de futbol. Tot aquell temps del món predigital. Potser la clau és que al món en què vivim és cada cop més difícil trobar la nostra manada.