Sumar no suma i Podem no pot, ergo...

Darrerament, s’estén la bola de neu mediàtica i política, anàlisis, especulacions, iniciatives…, al voltant de la proposta per part de Gabriel Rufián de fer un front d’esquerres, d’entrada sobiranistes, i per tant no queda clar si seria un primer pas per fer una gran coalició amb les estatals tal com apunta també un membre de la CHA (Chunta Aragonesista) a títol individual, en el sentit que li agradaria que a les urnes només hi hagués quatre paperetes: Vox, PP, PSOE i una de totes les esquerres juntes. Si bé com idea o iniciativa per provocar debat està sent una sacsejada per a tots els partits interpel·lats, amb negatives sonores en alguns casos, sí que està sent un èxit per tal que tothom estigui apel·lant a la necessitat d’unitat, atesa la fragmentació d’aquest espai.

Fruit d’això, els partits col·ligats fins ara com Sumar (no tots d’entrada, a part de Podem), es reuneixen també per començar a debatre la renovació de la coalició i la unitat de les esquerres. Queda clar que en Rufián ha remogut les aigües, però la seva iniciativa té rèpliques per part dels qui estan interpel·lats, perquè pot perjudicar interessos de partit (no polítics i d’interès general) i personals (unes quantes poltrones). Si a això li sumem els que no els interessa en cap cas que hi hagi unitat de les esquerres, ni aquí, ni a «Madrid», aquesta iniciativa s’ha de treballar molt, però molt més, i no només en temps i forma, que també (sobretot forma, el temps és el que hi ha, un any i escaig), sinó de fons.

I el fons al meu entendre té a veure amb el vici de les esquerres des de fa anys, de fer les coses tard i per dalt, per haver perdut massa temps en problemàtiques que s’han magnificat sent menors, quan a la vegada s’han aparcat els autèntics problemes que afecten majories socials. Ho he repetit fa temps, anys, no és nou. Això té un efecte acumulatiu que dona (i més si les esquerres no fan autocrítica) una creixent feblesa, per no dir altra cosa, del seu mateix cos electoral, cada vegada més enfadat, per dir-ho suau.

Així i tot, mai és tard per corregir el rumb, però per això la unitat de les esquerres ha de comportar una refundació sincera i explícita, si més no implícita però amb fets, de fer les coses d’una altra manera o com es feien abans. No cal inventar res nou. Recuperar formes d’organització amb voluntat de generar processos participatius d’unitat d’acció des de baix, descentralitzats, territorials (en funció del nombre d’habitants), sota la forma i nom que sigui (fòrums, plataformes o assemblees unitàries) que aglutinin i arrepleguin el màxim d’entitats i organitzacions (no únicament partits) de tots els àmbits d’esquerres i oberts a la participació de la ciutadania (sobretot orfes d’esquerres, molts més dels que els «militants» imaginen). Ho tornaré a repetir, que no va ser un èxit l’Assemblea de Catalunya? (no confondre amb l’ANC), que no va ser una interessant experiència el Fòrum Social de Barcelona, el 2000-2002, que aglutinava a 42 entitats i organitzacions (inclosos partits) de tot l’espectre d’esquerres, o el Procés Constituent (Arcadi Oliveres), el 2013-2015? Que no tenim altres models més recents fora d’aquí, com el Frente Amplio de l’Uruguai (Pepe Mujica) o en l’àmbit local, la multitud i nivell d’experiències a treure dels dos grans processos participatius (més enllà d’errors importants i estratègics, no hi entraré ara) com van ser el 15-M i l’1-O dels que podem aprendre?

Hi ha molta experiència acumulada, que s’ha oblidat, aparcat o menystingut, des que van irrompre les xarxes socials, avui tan qüestionades, però que continuen sent l’eix en moltes organitzacions i no el complement, error de «bulto» on el conjunt de totes les esquerres continua caient. Tot s’ha de dir que també ajuda el funcionament partitocràtic dels partits (tancats, burocratitzats, cooptats, etc.) on el seu «funcionament» facilita el poder de les cúpules i direccions. Recordem el «quien se mueva no sale en la foto» d’Alfonso Guerra, que està present a quasi tots els partits, uns menys que altres certament. Però és una realitat que deixa i ha deixat durant anys a milers de persones fora dels partits.

Per tant, doncs, igual que Rufián fa una crida i «Sumar 2» es vol renovar, sacsejant la unitat de les esquerres, on preocupa molt el què i amb qui s’han d’ajuntar, jo faig una crida al com, ja que aquests darrers anys ja s’han comès molts errors fent confluències com suma de partits de facto, i no tots, i fent la «unitat» prescindint de mobilitzar i fer partícip al gruix de la societat civil organitzada amb sensibilitat d’esquerres. Potser s’hauria de recordar que només l’1,2 % de la població està afiliada a partits (menys encara militants), i per tant és inexcusable que per fer un front ampli de veritat s’ha d’obrir el focus. I per més que aquest front estigui impulsat, coordinat i acompanyat pels partits, cal que sigui liderat per persones de consens.

Seria un gest i un reconeixement, que sense massa crítica social, no es pot avançar cap a una regeneració democràtica i a una segona transició, que amb quatre punts com a l’Assemblea de Catalunya (i amb carnet numerat per a cadascun dels participants, acabant amb això d’adherir-se «gratis» des d’un sofà a una web o xarxa) unifiqui a totes les esquerres socials i polítiques, sobiranistes o no. Per descomptat, caldrà cercar bons mediadors.