Jo, robot

Quan es va estrenar I, Robot (2004), protagonitzada per Will Smith, molts la vam llegir com una fantasia tecnològica més: espectacular i inquietant, però molt llunyana. Avui, més de dues dècades després, les imatges que ens arriben de la Xina durant la celebració de l’Any Nou xinès amb humanoides robots ballant amb precisió mil·limètrica obliguen a revisar aquella percepció.

La ciència-ficció ja no és evasió; és una mena de mirall incòmode. La tecnologia, i en particular la intel·ligència artificial, ha deixat de ser promesa per esdevenir paisatge. Ens fascina i ens inquieta a parts iguals. Fascina per la bellesa de la sincronització perfecta, per l’eficiència sense fissures, per la creativitat augmentada... Inquieta perquè cada pas endavant erosiona una frontera que crèiem estable: què és humà, què és màquina, què és decisió i què és càlcul. Allò de què «tot progrés genera noves tiranies»...

No es tracta de caure en catastrofismes ni d’aplaudir acríticament. La por és mala consellera, però l’entusiasme cec també. El repte és sempre més social abans que tècnic. Obrir portes, sí, però amb criteri. Adaptar-nos, inevitablement, però sense abdicar del judici, de l’ètica, del sentit de responsabilitat col·lectiva. Potser la pregunta ja no és si el futur arribarà, sinó com volem habitar-lo. Amb quines regles, amb quins límits, amb quines garanties. Perquè mentre els robots dansen i els algorismes escriuen, la decisió essencial continua sent nostra. Encara. I convé no oblidar-ho.

Subscriu-te per seguir llegint