Amb la suor del front

«L’únic treball que hauria d’estar present en la teva vida és el que faries de franc», la frase és d’en Noam Chomsky, un lingüista i filòsof de bon predicament, també activista polític, molt crític amb la política exterior nord-americana, i ell mateix es considera un socialista llibertari i no fa fàstics a l’anarcosindicalisme; en una paraula, un corcó per a les diferents administracions nord-americanes. Penseu que té 97 anys. La seva frase forma part del repertori de frases pures, com ara: ens hem d’estimar uns als altres, o tots naixem iguals i lliures, o la justícia és igual per a tothom, frases ben intencionades que aspiren a rescatar la humanitat de la immundícia i pujar-la a l’altar de la santedat, però que no ens acaben de fer el pes; intuïm que no s’avenen amb el principi de realitat, un principi que ens recorda que la vida és com és i no com voldríem que fos, i que, quan es serveix sense amanir -la crua realitat!-, és un mur on s’estavellen totes les utopies, la majoria de les nostres fantasies, com ara el traspàs integral de Rodalies; un mur on, per cert, s’hi estavella una vegada i una altra el pacifisme, o la ingenuïtat de creure que podem deixar que les ovelles pasturin lliures mentre manades de llops flairen carn fresca arrebossada.

La frase de Chomsky, tanmateix, no es mereix que l’esbandim amb un cop de porta. Ens diu que la curiositat d’una criatura el fa jugar i interessar-se per tot el que l’envolta; ho fa d’una manera creativa, però en el moment que li imposem unes normes, uns horaris, la criatura perdrà l’interès per jugar. I com que els adults som com nens grans, la reglamentació de la feina, les exigències dels caps, haver d’estar atents a temes enrevessats i no pensant en les musaranyes com ens agradaria, explica que quan es parla de feina es parla d’estrès, de conciliació familiar, de suport psicològic, de baixes laborals, una evidència que ens fa coincidir una vegada més amb el principi de realitat: la feina no té per costum fer-nos feliços; si així fos, no tatxaríem en el calendari els dies que falten per començar vacances; és més, no en faríem. Però hi ha feines i feines: en ocasions som nosaltres els que perseguim una feina fins a aconseguir-la; en altres, és la feina que ens atrapa amb les urpes i al treballador no li queda més remei que congraciar-se amb l’amo; però fins i tot quan ens sembla que la feina se’ns posa ni feta a mida, no som conscients que un dia envellirà, li canviarà el caràcter i el rostre se li omplirà d’arrugues; i en aquesta tessitura el món artístic no és una excepció: s’ha de ser un creador genial per poder imposar la teva obra i crear tendència, mentre que la resta d’artistes, que volen viure del que creen, es deuen a un patró, a un mecenes, a un editor que els exigeix un producte amb sortida al mercat.

La nostra relació amb la feina és d’amor-odi: l’odiem perquè ens lliga curt un terç de la nostra vida, però, d’altra banda, la feina és una segona llar, un club social on es fan amistats, algunes salpebrades d’intimitat; s’hi mata el temps i sovint dona sentit a la vida, un detall aquest que per si sol mereixeria una oda al treball. I si un dia la IA o la robòtica ens converteixen en uns desvagats, la indústria de l’entreteniment haurà de produir programes encara més adotzenats, el discurs polític haurà de pujar el to de la inanitat, el terreny de joc dels estadis de futbol serà rodó per imitar el circ romà, i tot per evitar que s’incrementi l’estadística de divorcis, la violència de tota mena, les malalties mentals, les ludopaties, les drogoaddiccions, a menys que per decret llei s’instauri de nou la jornada laboral de 8 hores diàries.

Subscriu-te per seguir llegint