Balandrau

Quan has viscut una tragèdia des del punt de vista periodístic, sempre arrugues el nas quan algú decideix reconstruir-la com a ficció: al capdavall, tens molta informació d’allò que estàs a punt de veure i en nombroses (masses) ocasions has vist recreacions de fets reals que sacrifiquen la versemblança d’una història a benefici del seu impacte emocional. Afortunadament, no és el cas de Balandrau, vent salvatge, pel·lícula que obra el miracle de reflectir el que va passar amb sentit i sensibilitat, aparcant tota temptació de caure en tics melodramàtics de manual. El film de Fernando Trullols és imprescindible per molts motius, des de l’excel·lent feina del conjunt del repartiment fins a la seva excepcional capacitat per fer-te conscient de la gravetat dels esdeveniments sense apel·lar gratuïtament al lacrimal. Però n’hi ha tres de cabdals. El primer, que sap endinsar-se en un gènere recurrent, i propens als llocs comuns, sense renunciar a tenir una ànima pròpia. Una bona prova és que no dedica més temps del necessari a mostrar-te el torb i les seves devastadores conseqüències, contagiant-nos l’angoixa i la indefensió dels protagonistes amb una frontalitat desarmant. El segon, que es tracta d’una pel·lícula molt important per a la projecció (i l’autoestima) del cinema català, ja que aprofita uns recursos limitats i una voluntat de ferro per tirar endavant una narració que d’altres haurien regat en CGI i solucions impossibles. No és una pel·lícula de catàstrofes, sinó una radiografia, empàtica i molt treballada, de les seves causes i efectes. I el tercer, que per damunt de la crònica de successos, per damunt del nivell de coneixement que tinguis de l’episodi, aquí del que es tracta és de fer un lúcid homenatge a totes les persones que es van veure afectades per aquell torb. A les víctimes i les seves famílies, per descomptat, però també a tota la gent que va participar a les tasques de rescat i es va desviure per refer-se de la tragèdia i ajudar els altres a fer-ho. Balandrau, vent salvatge ens interpel·la perquè ens recorda en què consisteix ser humans.

Subscriu-te per seguir llegint