Equitat vs igualtat

Sovint es parla d’igualtat com si fos sinònim de justícia. Però no ho és. Tractar tothom igual en una societat profundament desigual no corregeix cap greuge; el consolida. Per això cal parlar d’equitat, un concepte menys còmode, però molt més honest. L’equitat no dona el mateix a tothom: dona a cadascú allò que necessita per poder viure amb dignitat.

Les desigualtats no neixen del no-res. Són estructurals, acumulatives i sovint invisibles per a qui no les pateix. Posem alguns exemples:

L’escola dona un ordinador portàtil a cada alumne de la classe. Tots iguals. Sembla just, oi? Doncs, no! L’escola s’adona que un alumne no té internet a casa, un altre té una discapacitat visual i un altre ja en té un de propi. L’equitat seria posar fibra òptica a casa del primer, donar un programari de lectura de pantalla al segon i potser dedicar el pressupost del tercer ordinador a material de reforç per a tota la classe.

Les dones, per exemple, han hagut de lluitar durant dècades per aconseguir un reconeixement legal i social que avui comença a ser inqüestionable. Les polítiques públiques, l’educació i els mitjans han tingut un paper clau per assenyalar el masclisme i construir marcs de protecció i drets. Encara no n’hi ha prou, però el camí està traçat.

Amb la gent gran, en canvi, aquesta mirada encara no ha arribat. L’edatisme continua sent una discriminació silenciosa, normalitzada i poc qüestionada. Es pressuposa la pèrdua de capacitats, s’infantilitza el llenguatge i s’exclou del debat públic tot un col·lectiu pel simple fet d’haver envellit. Com si l’edat anul·lés l’experiència, el criteri o el dret a decidir.

Parlem molt de desigualtat econòmica, però menys de desigualtat vital. Sense equitat, la igualtat esdevé una coartada buida.

Cal una educació que ensenyi a reconèixer totes les formes de discriminació, també les que no criden. Calen polítiques valentes que entenguin que la justícia social no consisteix a repartir el mateix, sinó a compensar les desigualtats.

L’equitat no divideix; repara. I només quan assumim això, deixem de parlar d’igualtat retòrica i comencem a construir una societat realment equitativa.

Tanmateix, l’actualitat a Catalunya ens porta amb el desgavell de Rodalies a la indignitat dels serveis públics per la manca absoluta d’equitat als usuaris.

Els incidents constants que pateixen diàriament prop de 400.000 usuaris no són una anècdota ni una molèstia puntual, sinó una vulneració directa del principi d’equitat estructural. Qui pot, s’ho evita; qui no, ho pateix. I això no és mala sort: és desigualtat institucionalitzada que esdevé en la més perversa de les equitats.

Potser per això l’equitat incomoda tant. Perquè crea botxins i víctimes que clamen justícia.

L’equitat no és una abstracció moral, sinó una exigència política. Albert Camus, escriptor i pensador francès, segle XX, ens diu: «Una societat es jutja per l’estat de les seves persones».

Sense una autèntica equitat no hi ha igualtat, ni justícia possible. Els polítics que ignoren la condició concreta de les persones: el cos, l’edat, la vulnerabilitat i els serveis públics que reben, ignora la seva principal responsabilitat. En conseqüència, han de ser censurats i si és el cas, denunciats davant dels corresponents tribunals.

Subscriu-te per seguir llegint