El feixisme dels altres

Abascal ha dit que el PP els pretén tractar com uns salvatges a qui cal domesticar i que no és una bona manera de començar a pactar un acord; a Catalunya encara es parla de cordons sanitaris amb Aliança, de manera que som lluny, de moment, de pactar-hi res, i a més a més els seus dirigents i partidaris, el tracte que reben, és com si no fossin ni persones. Els que diuen que cal «aturar-los» s’encleden en un nosaltres moral fora del qual només pot haver-hi barbàrie. És infantil, racista i totalitari oferir aquest tracte a les persones o col·lectius que pensen diferent. Si et sembla que Vox i Aliança són extrems, i no et sembla que la CUP i Podem ho siguin en la mateixa mesura, i amb molt més perill per a una societat democràtica i lliure, atès que la seva ideologia ha acabat sempre en catàstrofe per a la llibertat i per a la vida, vol dir que la primera malaltia la tens tu. Ets tu qui no habites el centre, de manera que qualsevol dreta et sembla extrema. Ciutadans també va semblar-t’ho, o vas dir-ho. A Aznar li féreu aquell anunci del dòberman. Els totalitaris presenten sovint la característica que només veuen feixisme i sempre en els altres.

Té raó Abascal quan diu que Feijóo el tracta com una bèstia que cal mantenir alimentada, però dins de la gàbia. Té raó Aliança quan creu que el problema no és de pactes ni de càrrecs sinó de canvi de paradigma. Hi ha un canvi de paradigma, hi ha unes certeses automàtiques que fins ara tots teníem i que s’han enfonsat perquè han fracassat, perquè han deteriorat la convivència, perquè han contaminat la llibertat i ens han tornat una societat pobra en recursos i en esperança. No és que Vox o Aliança posin en perill la democràcia. La democràcia l’han posada en perill els excessos bonistes i socialdemòcrates, les idees tan equivocades, voler viure sense treballar i només tenint drets. La democràcia la posa en perill dir que els que no pensen com tu són uns feixistes, i particularment a Catalunya, saltar-se la llei, tractar de colons els que no viuen obsessionats amb la fantasia -ja més sexual que política (de fet sempre ha estat així)- de la independència de Catalunya; i per descomptat els sistemàtics atacs a la propietat privada afavorint les ocupacions il·legals dels pisos dels altres.

És tan gros el que ha passat que fins i tot –a Catalunya– bona part del vot d’Aliança vindrà de persones que manifestament no són independentistes, però que estan tan tipes de tot plegat que prescindeixen de les fantasies nacionals de la seva líder i es llencen de cap a votar-la perquè posi una mica d’ordre.

Ni Vox és salvatge ni ho és Aliança; ni els partits convencionals poden presumir de la cordura ni de la mesura que van tenir fa 30 o 40 anys, assumint responsabilitats difícils i sense l’estridència d’ara. La solució no és criminalitzar els partits nous sinó entendre què hi ha de just i de raonable en el seu plantejament, i assumir-ho i incorporar-ho. El sectarisme és sempre empobridor, baix, i et du a la derrota.

A Catalunya se’ns dona especialment bé voler explicar les coses sense les coses. Dimarts vaig passar –sé que la culpa és meva d’anar-hi– per l’exposició dels 50 anys de l’Avui al Palau Robert. Jo vaig ser l’articulista més llegit durant 10 anys, i el més important de la història del diari, juntament amb Josep Maria Espinàs. Si passes per aquesta exposició, sembla que no hi hagués escrit mai. Quan veus qui ha organitzat l’exposició, i l’exposició en si mateixa, no només entens la derrota del diari sinó la de Catalunya. Hi ha un destí perquè hi ha un caràcter. Hi ha una decepció precedida d’una baixesa, i aquesta és la baixesa contra la qual jo vaig escriure sempre a l’Avui, però cal dir que al final va poder més la fonda atracció de la claveguera. Podem dir que jo no vaig escriure a l’Avui, podem dir que Eva Piquer és una articulista presentable i fer-ne un símbol, i podem fer cordons sanitaris allà on ens sembli. Però al final les coses acaben com acaben, les persones, i les empreses.

La realitat importa, i els periodistes anònims, que ningú no coneix, que no hi ha cap diferència si continuen vius o es moren, i els partits que es desfan, les quimeres que es converteixen en un escarni de les persones que les han defensades, formen part de la desfeta d’un país que sempre ha preferit mig homes i dones estrafetes a un compromís valent amb una idea forta i poderosa d’humanitat. L’independentisme no funciona perquè Espanya sigui feixista sinó perquè el catalanisme no val la pena. El catalanisme tal com majoritàriament s’articula i es representa, no val la pena. No és un projecte de vida, és un projecte de mort, i els que alguna vegada hem intentat canviar aquest signe hem hagut de mudar-nos a la terra dels vius si no hem volgut acabar convertits en cadàvers tan depriments com els altres.

Subscriu-te per seguir llegint