Catalunya ha de tornar a creure en ella mateixa

Durant dècades, Catalunya va ser sinònim d’equilibri. Pactista, emprenedora, europeista, institucional. Un país que entenia que la seva força no era el soroll, sinó la capacitat d’influir.

Aquest esperit no era casual. Era una cultura política. Una manera de fer. I aquest centre –catalanista, liberal, reformista– va sostenir Catalunya durant més de dues dècades. Avui, aquest espai sembla evaporat.

La desintegració de l’espai convergent després de Convergència i Unió no va ser només la caiguda d’una marca. Va ser la ruptura d’un equilibri històric. Després van arribar diversos intents: el PDeCAT, el PNC, Centrem, Lliures, la Lliga, Convergents…

Alguns van naufragar per egos desmesurats. D’altres per manca de finançament. D’altres per manca de temps. Mentrestant, el centredreta liberal catalanista es va tornar irrellevant.

I en aquest buit s’hi va instal·lar una promesa emocional: la independència immediata. Una república en 18 mesos. Declaracions de vuit segons. Horitzons èpics que no van resistir la realitat.

No es tracta d’assenyalar ningú, sinó de reconèixer una veritat incòmoda: massa bones persones van ser empeses a creure en una utopia sense estructura. El resultat no va ser una república. Va ser desil·lusió.

Aquest desencís no desapareix: es transforma. Avui veiem com forces com Aliança Catalana comencen a recollir aquest malestar amb un discurs populista, nacionalista i identitari, apel·lant a la frustració del votant desencantat.

És un fenomen comparable –salvant les distàncies– al creixement de Vox a Espanya: quan el centre es buida, els extrems s’organitzen. I quan la política abandona el reformisme, l’emoció ocupa el seu lloc.

Catalunya no és un bloc. Mai no ho ha estat. És una societat plural, moderna i europea. Una terra que va prosperar quan va saber combinar identitat i pragmatisme, autogovern i estabilitat, ambició nacional i seguretat jurídica.

Aquest va ser l’esperit que va impulsar un català il·lustre com Enric Prat de la Riba: construir país amb institucions, no amb eslògans. Avui aquest esperit no ha desaparegut. Està silenciat.

Hi ha una majoria social que: vol identitat catalana sense ruptura, vol autogovern dins d’Espanya i dins de la Unió Europea, vol reformes econòmiques sense dogmatismes, vol polítiques socials sostenibles vol estabilitat, no èpica permanent. Aquesta majoria existeix. El que no té és una veu prou forta.

No és nostàlgia. És reconstrucció. No es tracta de tornar al passat. Es tracta de recuperar la cultura política que va fer forta Catalunya.

Des de municipis com Roses, com tants altres pobles i ciutats on encara resistim sense renunciar a les nostres conviccions, continuem defensant una Catalunya millor: dins d’Espanya, dins d’Europa, amb ambició econòmica, amb cohesió social, amb orgull catalanista sense exclusions.

No és resignació. És responsabilitat. El centre no és tebiesa. El centre és la valentia de governar sense dividir.

Potser el buit actual no és estructural. Potser és el final d’una etapa emocional i l’inici d’una etapa adulta. Les societats madures no viuen permanentment en la confrontació. Viuen en la reforma.

Catalunya ha de tornar a creure en ella mateixa. No en promeses impossibles, sinó en la seva capacitat real d’influir, créixer i liderar. El centre no ha mort. Està esperant projecte. Està esperant generositat. Està esperant lideratge. I potser, més que mai, està esperant coratge.

Subscriu-te per seguir llegint