L'escola-barracó de Vulpellac

Tot passejant alentorn de la Bisbal d’Empordà, em carrego les cames a coll i arribo, a cop calent, al petit i endreçat poble empordanès de Vulpellac. Aquest llogaret d’origen medieval tothora és un autèntic recés de pau, la lentitud del temps l’ha envaït, és com perdre el món actual de vista i néixer en un temps ancestral. Camino pels estrets carrers empedrats mentre contemplo les façanes de pedra de les cases. Al punt on soc, de cop sobte, uns sorolls em fan tocar novament de peus a terra, són veus d’infants que estan entrant a l’escola –el temple de la saviesa-.

L’amable lector o lectora podria ara imaginar-se que aquests infants estan entrant a una escola construïda amb totxos i revestida de pedra per tal de seguir l’estil estètic de caire medieval del poble; pensament allunyat d’allò més de la crua realitat; fa més de quinze anys que els alumnes assisteixen a classe en mòduls prefabricats. Per cert tots aquests barracons «provisionals» que els diferents Governs ens han forçat a veure com a normals a les contrades gironines i a la resta de Catalunya, sóc del parer que verament no són normals.

No és normal que els infants i mestres a moltes escoles, en horari escolar, hagin de suportar el fred o la calor. Ara bé, sóc del parer que sí és normal que els docents cridin «prou». En bescanvi no és normal que, any rere any, els diferents Governs no inverteixin prou al sistema educatiu, no baixin prou les ràtios per classe, no posin fi a l’absurditat d’enviar als docents a un munt de quilòmetres de distància de casa seva, no contractin els professionals adients per tal que els docents deixin d’exercir d’infermers/es escolars o de psicòlegs infantils, i es dediquin íntegrament a la seva professió. No és normal!

Subscriu-te per seguir llegint