El futur del convent de les Caputxines

A la Pujada del rei Martí de Girona, a mig camí entre el Galligants i el portal de Sobreportes, hi ha la porta tancada del que fou convent de les Clarisses Caputxines de Girona des de l’any 1618, i que ocupa pràcticament tota una illa de cases. Aviat farà deu anys que morí la mare Carme Girbau Villaret (desembre de 2016), que era la priora del monestir, i fou en aquell moment que les dues darreres monges van ser traslladades a convents de Barcelona. L’edfici d’una clausura històrica de Girona romania tancat i barrat. En el moment de tancar el convent, sota la tutela del bisbe Francesc Pardo i amb el seguiment atent de Pilar Pina, es va procedir a la neteja i buidatge del convent i el trasllat dels elements principals de l’arxiu i la biblioteca a l’Arxiu Diocesà. En el procés, però, es va perdre el rastre d’una part de l’arxiu reconstruït després de la Guerra Civil i que contenia elements (una Crònica escrita després de la guerra per refer la història del monestir i unes fotografies) que va consultar el pare caputxí de Sarrià fra Valentí Serra de Manresa pels seus estudis sobre les Clarisses Caputxines. Per molt que hem fet esforços per tal de trobar aquests elements, no ens n’hem sortit.

D’ençà doncs de primers de 2017 s’obre una gran incògnita sobre el futur d’aquest element patrimonial de la ciutat i s’han fet tota mena d’especulacions materials i imaginàries. De fet la Federació de Clarisses Caputxines té l’autorització del Vaticà per tal de vendre la seva propietat a Girona com ha passat a d’altres llocs de Catalunya i molt recentment a Manresa. Les Caputxines doncs són lliures de vendre a qui pagui el preu que en demanen i no hi ha cap altre condicionant que el que es desprèn del Pla General de Girona i dels elements de protecció que conté el Pla Especial de Reforma Interior del centre històric que li atorga condició d’equipament religiós.

La disjuntiva, doncs, és en primer terme si el convent acabarà en mans de la iniciativa privada o acabarà de titularitat pública. No cal dir que totes dues opcions són ben legítimes però que en termes de l’interès de la ciutat és del tot preferible que la ciutat adquireixi la propietat. De la mateixa manera que el mes de setembre de 2025 la Diputació de Girona va exercir el seu dret de tempteig i retracte contingut en el conveni de 1929 i de 1930 i va adquirir finalment la plena propietat del recinte dels anomenats Banys Àrabs, ara correspondria a l’Ajuntament completar l’adquisició de la part principal del conjunt. A mi em sembla que és prioritari comprar fins i tot en el supòsit que no es sàpiga ben bé que se’n vol fer. Puc entendre, això sí, que hi hagi qui pensi que no té cap sentit comprar una gran propietat al Barri Vell de la Ciutat si no es coneix a quina finalitat es vol destinar.

Hi ha naturalment diverses opcions; des de la proposta d’un treball de la Politècnica que com a treball de final de grau feia un estudi com a seu d’una escola de música, a la possibilitat de fer-hi habitatge protegit, una residència d’estudiants o un centre cívic, cultural i social al servei dels veïns del barri vell. Personalment no veig l’opció estrictament residencial sobretot perquè donat l’emplaçament i les característiques de l’edifici i els seus dos patis l’encaix no és fàcil i els problemes de mobilitat que se’n derivarien són molt evidents. L’opció de la residència d’estudiants és més plausible si es combina amb d’altres usos i s’hi destinen les plantes superiors.

Però com que val la pena mullar-se m’atreveixo a formular una proposta d’usos d’un nou equipament municipal al cor del barri vell de Girona. La planta baixa podria combinar espais cívics a disposició del barri, un centre d’interpretació com a porta d’entrada al conjunt històric i monumental de la ciutat i un espai d’exploració arqueològica en tota la planta baixa i preferentment en tots els espais contigus als Banys Àrabs. Això darrer hauria de permetre definir millor el perímetre dels Banys, fixat el 1929 a cop de regla, i també definir circuits de visita al monument de major fluïdesa i accessibilitat que els actuals una mica encotillats per les estretors de l’espai.

Per altra banda, goso proposar al voltant dels dos claustres i de les dependències conventuals annexes la definició d’uns dipòsits visitables de l’obra d’artistes gironins contemporanis des del final de la Guerra Civil fins a l’actualitat. Hi ha avui a Girona un patrimoni latent de destinació incerta. Es tracta, entre d’altres, dels fons d’artistes com Jaume Roca Delpech, Emília Xargay, Montserrat Llonch, Enric Marquès, Isidre Vicens, Eduard Vila Fàbrega, Jesús Portas, Paco Torres, Josep Colomer, Santiago Roca D. Costa. Domènec Fita apart que té una Fundació que té cura dels seus fons. Tots artistes morts, tots amb una obra considerable, part en mans de l’Ajuntament, part en mans de particulars, però sense una destinació clara perquè hi ha una desproporció evident entre les possibilitats expositives i el volum d’obra conservada. Si a aquest llistat hi afegim l’obra d’artistes vius i ja en la seva maduresa el problema adquireix unes proporcions enormes. És evident que uns dipòsits d’aquestes característiques només resoldrien una part del tema pendent de l’art contemporani a Girona però també em sembla clar que és millor començar per la infraestructura que començar la casa per la teulada.

Des del meu punt de vista, el millor destí de l’antic convent de les Caputxines és un equipament mixt cultural i social que inclogui torno a insistir una millora del coneixement i el recorregut dels Banys Àrabs, una porta d’entrada al patrimoni de la ciutat, un equipament cívic i uns dipòsits d’artistes, o eventualment una residència d’estudiants.

Naturalment les meves disquisicions són també especulacions. Però parteixen d’una certesa ineluctable: és millor que les Caputxines siguin patrimoni públic que no pas estiguin en mans d’inversors privats.

Subscriu-te per seguir llegint