De l’oasi a la presó

Un dels jocs de taula que m’agradava més quan era petita era un de cartes de famílies del món. No recordo bé com anaven les regles, però l’objectiu era reunir tots els membres (àvia, avi, mare, pare, filla i fill) de la mateixa família. Si no m’equivoco, hi havia la família mexicana, la xinesa (o potser eren japonesos?), l’esquimal, la suïssa, l’africana (no recordo de quin país), l’àrab i l’índia (índia de les reserves d’Amèrica, no pas de l’Índia). M’encantaven aquells dibuixos, amb aquells personatges vestits de manera tan exòtica i situats en uns paisatges meravellosos. Em feien venir moltes ganes de viatjar a llocs del món que, aleshores, em semblaven tan remots.

La família que menys m’agradava era la suïssa, no sé per què. En canvi, les que sempre volia aconseguir eren la xinesa i l’àrab. Sobretot, aquesta última. Si la memòria no em traeix, l’havien representada en un oasi, amb una haima i camells de fons, i diria que fins i tot hi havia una serp sortint d’una cistella. La mare i la filla duien pantalons bombatxos i crec que alguna mena de samarreta curta, perquè em sembla que ensenyaven la panxa. Lluïen joies a les orelles, als braços, als turmells, al coll i al front, i un mocador que els cobria el cap cenyit amb una mena de diadema -igual que els altres membres de la família-. I el que més em fascinava era el vel semitransparent que portaven tapant-los el nas i la boca, que no ocultava el seu somriure. Em semblava la cosa més misteriosa i bonica que podia haver-hi al món, i somiava que algun dia podria anar (potser amb una catifa voladora) fins a aquell oasi, i que em podria posar un vel translúcid per cobrir-me mitja cara i lluir joies al front.

Res a veure amb el que em passa ara cada vegada que veig pel carrer una dona tapada de cap a peus, a la que amb prou feines li puc veure els ulls. Res de pantalons bombatxos, res d’ensenyar la panxa, res de braçalets als canells, res de vels semitransparents que permetin endevinar el seu somriure (si és que es poden haver-hi gaires somriures sota d’un nicab o d’un burca). El debat sobre el vel islàmic és molt complicat, perquè hi ha moltíssimes qüestions molt delicades en joc. Però és molt necessari fer-lo (i fer-lo des de les esquerres), i és molt necessari arribar a un acord entre totes les forces polítiques i socials. Cal parlar-ne a fons i amb calma, tenint en compte, sobretot, les dones a les quals pots afectar una regulació sobre aquestes vestimentes.

No em val la prohibició pura i dura, però tampoc em val el «no ens hi podem posar perquè és un tema de llibertat religiosa». No em val tampoc el «i les monges, què?», perquè em sembla que no són situacions comparables en absolut: ni les monges porten la cara coberta ni haurien de tenir cap problema si decidissin penjar els hàbits. Si em fessin triar entre anar-me’n a viure a un convent (ni que fos de clausura) o viure en un entorn que m’obliga a sortir al carrer amagada sota d’un burka o un nicab, ho tindria claríssim. Les presons no sempre estan fetes de formigó.

Subscriu-te per seguir llegint