Celebració d’un mestre: Àngel Duarte

Fa poques setmanes, la Universitat de Còrdova va organitzar unes jornades d’homenatge al professor Àngel Duarte amb motiu de la seva jubilació. Es van titular La virtud cívica: historia, historiografía y práctica. Durant molts anys, Àngel havia sigut membre, un dels més destacats, del nostre departament d’Història i Història de l’Art a la Universitat de Girona. Amb altres companys de Girona –Anna Maria Garcia, Giaime Pala– i molts altres historiadors i historiadores vaig tenir la sort de compartir dos dies a la que va ser la seva última universitat.

Hi ha moments que desborden el protocol acadèmic i es converteixen en una celebració compartida. Aquelles jornades van ser justament això: una ocasió immillorable per reconèixer una manera d’entendre la història, la ciutadania, la universitat i, en el meu cas, una amistat construïda des d’una profunda admiració intel·lectual.

Aquells dies vam parlar molt de la seva influència a les historiografies espanyola i italiana, basca i catalana. Vam citar moltes vegades alguns dels seus llibres més influents –La paz simulada, El otoño de un ideal, Héroes de la nación, apóstoles de la República– entre molts altres– i també vam citar algunes obres menys conegudes, com la que vaig editar amb ell i Patrizia des de la UdG, Itinerarios reformistas, perspectivas revolucionarias. Però també, i sobretot, tots i totes les que érem a Còrdova i aquells i aquelles que van explicar la seva visió a través de mitjans virtuals, vam destacar la seva gran generositat i el seu mestratge, un mestratge que molts i moltes hem pogut gaudir a Girona.

Generós fins a l’excés, impulsor de vocacions incipients, exigent en l’escriptura i fi en el judici. Molts dels qui avui fem història a Girona li devem molt a Àngel Duarte; alguns, com jo mateix, moltíssim. Quan era petit a Buenos Aires i creia que algun dia podria jugar a futbol com a professional, intentava copiar en tot Diego Maradona: els gestos, la manera de posar-se les botes i les mitges, tot. Molts anys després, a Girona i quan em limitava a viure el futbol des de les grades de Montilivi, una de les meves primeres tardes com a alumne, vaig veure a l’Àngel fent classe a la Facultat de Lletres i, quan va acabar la seva lliçó, m’hi vaig acostar i li vaig preguntar per un llibre que havia deixat sobre la seva taula, una biografia de Georg Lukács d’Arpad Kadarkay. Després de parlar una estona sobre els intel·lectuals i el marxisme, em va dir: «Emporta-te’l, ja me’l tornaràs». Aquest és l’Ángel: una persona d’una generositat intel·lectual extraordinària i algú capaç de motivar i d’impulsar intel·lectualment qualsevol persona que té a prop, també i sobretot als seus alumnes.

Alguns anys més tard, quan va acceptar ser un dels meus directors de tesi, vaig llegir compulsivament els seus llibres i els seus textos i, com havia fet amb Maradona, vaig intentar copiar la seva manera de pensar, de formular preguntes i, sobretot, la seva meravellosa manera d’escriure. Encara ho faig, encara intento assemblar-m’hi quan escric.

Àngel Duarte no és un professor que es jubila: és un amic, un referent i una font inesgotable d’estímul intel·lectual per a molts que vivim la millor universitat que podem imaginar a Girona. I per això –per pur egoisme col·lectiu– esperem que Àngel continuï escrivint.

Subscriu-te per seguir llegint