De Miquel Roca a Gabriel Rufián

Josep López de Lerma va escriure a Cuando pintábamos algo en Madrid que «l’anomenada Operació Reformista no fou altra cosa que un intent desesperat per reconstruir el centre polític que la UCD havia deixat orfe per les lluites intestines que la van portar a la seva dissolució». Miquel Roca i Gabriel Rufián se semblen com un ou a una castanya, però el projecte de l’actual portaveu d’ERC al Congrés, de liderar una candidatura a l’esquerra del PSOE, té moltes semblances polítiques amb aquella Operació Reformista. Ara, la desesperació és per reconstruir el fragmentat espai de les esquerres. Rufián, igual que Miquel Roca en la seva època, ha destacat a Madrid per la seva capacitat parlamentària.

Miquel Roca va comptar amb el suport dels empresaris i la banca. Veien al PSOE, igual que ara, com un partit massa d’esquerres i no s’acabaven de refiar de l’Alianza Popular del franquista Fraga Iribarne. Gabriel Rufián no té cap grup econòmic al darrere, però té l’aplaudiment de tertulians i de certes elits de l’esquerra. Les seves intervencions al Congrés (algunes de brillants, d’altres molt populistes) són celebrades a les xarxes socials. Tots ells, tant els que donaven suport a Roca com els que ho fan a Rufián, formen part d’un segment social que es creuen el centre del món, sense tenir en compte que el vot és una decisió individual de milions de ciutadans. Després, venen els esglais de les nits electorals. Previsiblement, l’invent de Rufián no només sembla condemnat a convertir-se en un fiasco com l’Operació Reformista (cap diputat, llevat de Catalunya), sinó que és probable que ni tan sols arribi a començar. Tinc la impressió que a Rufián, que ja va fracassar amb la seva llista municipal a Santa Coloma, li han omplert el cap de pardals, i ell s’ha deixat estimar.

El primer inconvenient és que no es pot repicar i anar a la processó. La Catalunya nacionalista el veu ara com un espanyolista i a la resta de l’Estat el veuran sempre com un independentista i, si el seu projecte reeixís, ja s’encarregaria el nombrós aparell mediàtic de la dreta, mantingut amb les subvencions de les institucions governades pel PP, de recordar-ho constantment. Quan Miquel Roca va encapçalar el Partit Reformista a les eleccions de 1986, Televisió Espanyola (TVE), controlada pel tàndem Alfonso Guerra-José María Calviño, només emetia els talls de veu de Roca parlant en català. TVE tenia llavors el monopoli televisiu.

I malament rai quan els primers que s’han desmarcat del projecte de Rufián són els seus d’ERC. De fet, és natural. Abans de res, caldria discutir si ERC és un vertader partit d’esquerres. No negaré que ERC tingui votants amb ideologia esquerrana, però primer de tot són nacionalistes, i, quan Joan Tardà diu que «ERC és un partit on hi ha republicans sobiranistes i republicans indepes, que comparteixen la conquesta de totes les sobiranies», és coherent amb l’objectiu d’assolir la independència de Catalunya, però incompatible amb formar part d’un projecte d’àmbit estatal. Poden coincidir en votacions i en temes socials, només faltaria, però mai en cap empresa comuna. Tampoc veig a Junqueras gaire d’esquerres, com tampoc ho eren anteriors dirigents republicans com Joan Hortalà, Àngel Colom o Pilar Rahola, tots ells desembarcats més tard a Convergència. Ho va explicar molt bé Joan Puigcercós l’any 2011, quan va deixar la presidència d’ERC en mans d’Oriol Junqueras. Puigcercós, el cervell dels dos governs tripartits (PSC/ERC/ICV), va recomanar a la nova cúpula del seu partit enfortir el discurs identitari: «Entre l’esquerra i Catalunya, una bona part del nostre electorat prefereix Catalunya». El sector més esquerrà, que liderava Joan Ridao, va perdre la batalla ideològica. Els votants i militants d’ERC eren (i són), bàsicament, nacionalistes.

El més probable és que l’Operació Rufián conclogui amb el diputat d’ERC encapçalant una llista de Sumar/IU (no el veig, després de tot aquest serial, com a número u d’ERC per Barcelona), mentre les esquerres continuaran amb la seva atomització. És la seva naturalesa. Ho va resumir molt bé el sociòleg i exministre Manuel Castells al llibre Testimonio. Viviendo historia (Alianza Editorial, 2023): «Cal ser molt suïcida per trencar, però sabem que l’esquerra té una tendència forta cap a la pulsió de mort, mentre que la dreta ho té molt clar: conservar el poder per als aspirants de sempre».

Subscriu-te per seguir llegint