El mirall del poder

Hi ha escenes de ficció que, amb els anys, ens deixen de semblar exageracions. L’escena final de Taken amb Liam Neeson (2008), amb aquella subhasta clandestina de noies adolescents davant d’homes immensament rics, no impacta només per l’acció trepidant, sinó pel que simbolitzava: la cosificació absoluta, el mercadeig del cos humà convertit en luxe obscè. Quan pensem en el cas Epstein, aquest record cinematogràfic esdevé inevitable.

El cinema simplifica. Ens dona un heroi que la realitat no té, Bryan Mills, i una resolució contundent. El mal té rostre, la venjança és quirúrgica i la víctima torna a casa. Però la realitat és tossudament menys neta. En la trama Epstein, els noms, les connexions i les responsabilitats s’entrellacen en una arquitectura de poder sistèmic que fa fàstic i que resisteix la narrativa clàssica. No hi ha un final on tot esclata i s’ordena moralment l’univers.

La potència d’aquella escena rau en la metàfora incòmoda que planteja: fins a quin punt el privilegi econòmic pot deformar els límits ètics? Fins a quin punt la impunitat esdevé sistema? Taken ens va permetre sortir del cinema amb la il·lusió que algú, amb decisió i coratge, pot desmantellar la perversió. Els escàndols d’avui ens obliguen a acceptar que la justícia és lenta, fràgil i sovint incompleta. Cal que li posem al poder un mirall al seu davant...

Comparar Epstein amb aquell film del 2008 és evidenciar la distància entre el relat que desitgem i el món que habitem. La venjança és una fantasia narrativa; l’estat de dret, una construcció col·lectiva necessària. I aquí rau el veritable desenllaç que hauríem d’esperar: institucions capaces d’investigar sense pressions, jutjar sense por i protegir sense excepcions. Perquè quan la realitat ens recorda a la ficció, el problema no és el guió. És el món.

Subscriu-te per seguir llegint