Ensenyament, PTF, salaris i Gini per baix

Ensenyament, PTF, salaris i índex de Gini és la cadena del benestar, a la que caldria afegir l’habitatge assequible. Però la concatenació comença en ensenyament. En la presentació del llibre de l’economista Modest Guinjoan fa dues setmanes a Girona em va cridar l’atenció un gràfic del seu llibre sobre l’índex de progrés social de la UE de 2024. S’hi veuen 12 indicadors agrupats en blocs de necessitats bàsiques, fonaments del benestar i oportunitats. L’estadística està feta prenent la mitjana de la UE com a 100. Només en una primera ullada es veu com els valors més baixos són educació bàsica, amb 69,4 punts i habitatge, amb 82,3 punts. Així com el problema de l’habitatge el tenim ben identificat, i fins i tot sabem que la solució és construir més habitatge públic, limitant al mateix temps el turisme i la immigració, el tema de l’educació ha passat desapercebut i és la clau del benestar de la societat catalana.

A partir d’aquí vaig fer un gràfic comparant el valor català amb el d’altres regions europees. Els valors més alts els trobem a Polònia, Eslovènia, Estònia, Irlanda i Finlàndia, que superen el valor 120. Per sobre de 110 venen Txèquia, Alemanya, Suècia, Dinamarca, França i Països Baixos. Per sobre de 100 venen Lituània, Àustria i Croàcia. Per sobre de 90 hi ha regions com País Basc, Hongria i Portugal. Per sobre de 80 hi ha el Piemont italià, Madrid i Grècia. Per sobre de 70 hi ha Sardenya, Galícia i Aragó. Per sobre de 60 hi ha Sicília, Catalunya, Malta, Comunitat Valenciana i Extremadura. Polònia té un índex de 128,9 i Catalunya només de 69,6.

Després d’haver-me posat les mans al cap, m’he preguntat com afecta això a la productivitat Total dels Factors. I he vist que, si agafem com a valor 100 la PTF que va tenir Catalunya el 2015, l’any 2000 el valor hauria estat de 97,3, el 2015 va ser de 100, el 2019 de 102,8, el 2020 va caure per la pandèmia a 96,1 i el 2023 va ser de 102,5. És a dir, durant 23 anys el creixement de la productivitat total dels factors només ha estat de 5,2 punts, cosa que vol dir que ni la productivitat ni el benestar han pujat. Si tenim la sensació de més riquesa aquesta és a base de crèdit, que és un benestar fals. Si ara mirem el valor PTF per 15 països de la UE, la seva mitjana és de 108; per Alemanya és de 115 i per Països Baixos és de 118. La conclusió és que no sabem augmentar el valor de la PTF, que equival a dir que no sabem crear riquesa, perquè el nivell educatiu és exageradament baix.

Repetim la cadena: l’educació cau, porta a menys capital humà, a treballadors menys productius, a més treballadors forans i a una PTF estancada. Si la PTF és baixa, el PIB/habitant està limitat i augmenta la pressió a la baixa sobre els salaris mitjans perquè hi ha transferència de renda d’aquests als més baixos (el salari mínim). Si el salari mitjà està estancat i hi ha inflació a l’habitatge, tothom perd poder adquisitiu fet que iguala a tots per baix. Això explica per què l’índex de Gini és estable i relativament baix. Però no millora perquè no hi ha efecte ascensor, car els de baix no pugen (educació/PTF baixa). Els de dalt tampoc s’allunyen gaire perquè la majoria estan al sector serveis, no a alta tecnologia. El resultat és la pobresa de la classe mitjana, que fa que tothom estigui entre 1.200 i 2.000 €/mes i sigui molt difícil escalar ràpidament cap a 3.000 €/mes, o més.

Vegem un exemple: segons Idescat 2022 un salari mitjà de formació ESO/FP era de prop de 22.000 €/any. Un salari de formació d’un universitari era de 32.000 €/any. Però pel fet que la PTF hagi estat estancada durant 20 anys, els salaris d’ESO/FP han apujat un 14,4% entre 2022 i 2026, mentre que els salaris universitaris ho han fet un 12,4%. L’augment fiscal s’ha menjat aquest augment (un 37% en el grup FP i un 40% en el col·lectiu universitari) i va reduint la diferència entre els dos conjunts. El resultat és que tothom avança poc, i el nivell de desigualtat Gini es manté estable perquè ens anem igualant per baix.

La conclusió és clara. Sense augmentar la PTF des d’un creixement mitjà del 0,23% anual a un nou creixement de l’1,2% anual, els salaris catalans no tornaran als nivells relatius que teníem amb la UE del 2007. L’educació bàsica és el coll d’ampolla clau, sense obrir-lo, no hi ha un pastís més gran per repartir millor.

I encara pot anar pitjor amb l’arribada de la IA. Enfront d’això cal pensar en la formació en àrees resistents al seu xoc. Per exemple ens interessa construir molt habitatge i rehabilitar-lo, fet pel qual calen encofradors, fusters, lampistes, soldadors, pavimentadors. A la indústria calen programadors PLC, instrumentistes, tècnics de laboratori, electricistes industrials i mecànics de precisió. Per a l’energia renovable calen tècnics eòlics i fotovoltaics, enginyers en xarxa elèctrica, tècnics en subestacions. Per la sanitat, ensenyament i serveis, calen infermers, docents d’FP, fisioterapeutes. Per la digitalització cal FP en IA i en IoT i especialistes en ciberseguretat.

Això vol una transferència de llocs de treball de turisme i porc low cost a formació professional contínua, engegant una FP Dual immediata en encofradors, en programadors en PLC i en electricistes industrials (de 6 a 12 mesos de formació).

Aquestes 15 professions podrien aportar un augment de 0,8 punts anuals a la PTF catalana si es cobreix la demanda. A 2025 l’oferta per a encofradors va tenir un augment del 45% i per a programadors en PLC va ser del 62%.

La IA automatitza disseny i càlcul, però no solda, no fabrica, ni munta. Cal adaptar el sistema per requalificar la gent que perdrà la feina. És urgent pensar-hi i fer. Catalunya deia aquell que sap fer coses. Doncs aquesta ha de ser la nostra salvació.

Subscriu-te per seguir llegint