Llavors de tinta

Al seu llibre Arrel inoïda, que va guanyar el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera de l’any passat, Júlia Febrer Bausà escriu: «Llaurau la terra blanca/ de la pàgina,/ posau llavors de tinta/ dins els solcs.» Són versos que reflecteixen la vocació primordial de llibre, la confluència entre la terra i la paraula. Artista atreta pel diàleg entre la literatura i les arts visuals, Júlia Febrer Bausà ens ofereix en aquesta obra una poesia nítida, vigorosa, tel·lúrica, de ritme àgil i batec intens. Ens sorprèn i ens fascina la dimensió corpòria, tàctil, física d’aquesta convincent proposta literària: «Tocar-nos així,/ davall terra pedregosa», com l’arrel invocada al títol de volum. Júlia Febrer Bausà ens hi parla de «Paraules vessades/ de l’extrem dels dits.» Aquest anar i venir entre el cos i els mots l’expressa així: «El cos/ s’escapa,/ no és escrivible» o «És tota cos/ i paraules il·legibles.» Poesia arbrada: «Voldries recuperar la força/ de les branques/ que bombegen,/ de les primeres fulles/ que s’obrin a la llum/ en forma de flor.» Conscient del pas de les estacions i compenetrada amb la naturalesa i el paisatge, celebra la primavera, que percep tant a les puntes de les branques com a les dels dits. L’autora dedica uns versos d’una sensualitat subtil i d’una humanitat profunda a reflexionar sobre el pas del temps i el vincle amorós: «El frec, el so de la pell,/ canvia amb els anys./ Tocar la consistència del temps/ (...) El desig crea memòria al cos/ (...) Se’t baden a sobre/ pells externes.» Des d’una mirada cívica i una fraternitat autèntica es dol quan «pasteres s’esborren/ del mapa/ ràpidament», però també aleshores colpeix amb la bellesa d’imatges com la que tanca aquest poema ferit: «conflueixen/ en el contacte/ entre terra i mar/ damunt la mateixa/ superfície/ damunt la mateixa/ pell d’arena.» Júlia Febrer Bausà oberta cap enfora, però girada alhora cap endins, amb un intimisme en què cerca l’essència del que som, emmirallant-se en l’esperit i en el recer d’un ocell: «Amb fils/ de fosca/ d’aire dens/ que entren endins,/ amb petites branques/ que raspen i tallen,/ amb bocins de memòria/ capolada,/ el silenci fa niu.» El llibre, que arrenca des de l’arrelament a la terra, es tanca amb un poema que ens mira amb ulls d’univers i ens confronta amb un infinit que ens mostra en la nuesa i en la solitud : «Llunatrèmols/ens orbiten/ produïts per la Terra./ La lluna s’allunya/(...)esquerdes/ esquerdes/ esquerdes/ donant voltes a un lloc on no hi ha res.» La literatura catalana passa per un moment d’una extraordinària vitalitat, d’una fecunda capacitat creativa, en què emergeixen veus singulars que esquiven amb talent la reiteració de camins ja fressats i que donen una resposta commoguda a un món d’una agressivitat feréstega, que encimbella egos superlatius, que enfanga el present i que ens aïlla. Amb Arrel inoïda Júlia Febrer Bausà ens convida a retrobar-nos arrelant en la vida.

Subscriu-te per seguir llegint