Qui pega a un sense sostre

Alguna vegada el vaig veure pel barri, a l’època que jo vivia al carrer Montseny. Solia caminar amb un carretó on portava les seves pertinences, que no eren més que cartons i roba. O només matava el temps en alguna plaça de la zona. Els veïns li donaven menjar o mantes. El veia a la plaça del Barco, però m’han dit que també se’l veia a la plaça de les Cordes i a la plaça Pere Calders. Es deia Mamadou Nomoko, però no sabia com es deia fins que va sortir als diaris. D’alguna manera, com molts veïns, l’havia interioritzat com a part del paisatge.

Diumenge passat li van donar una pallissa que el va deixar a l’hospital. Els fets van passar al carrer Bastiments, al barri de Can Gibert del Pla. En Mamadou va ser colpejat mentre dormia al carrer. Quan va intentar escapar, el van perseguir i el van atrapar. Testimoni de la brutalitat eren les taques de sang al lloc.

Es diu aporofòbia (por, rebuig o menyspreu cap a les persones pobres) i creix els darrers anys a tota Catalunya. Davant la violència, els veïns i Girona en general no ho deixarien passar com si res. Es va fer un míting on van succeir els fets. L’ajuntament es va proposar encapçalar l’acusació. L’endemà els veïns van deixar rams de flors on dormia, un gest mínim davant de la magnitud del succeït. La ciutat va saber reaccionar.

Durant la setmana, el Diari de Girona va donar a conèixer la seva història. Que també vaig obviar en integrar en Mamadou al paisatge. Feia anys que era a la ciutat després d’haver arribat en pastera a Espanya el 2006. Vivia al carrer des del 2012. Cal pensar que al carrer no s’hi arriba d’un dia per l’altre i que ningú està exempt d’aquest final.

Qui pega a un sense sostre és un miserable i un sense cervell que mereix passar-se uns quants anys a presó. El problema, però, també està en aquesta facilitat que tenim per acostumar-nos gairebé a tot: a la injustícia, a la violència, als sense sostre. Per les presses, pels nostres propis problemes, per pura inèrcia, acabem tornant-nos immunes. Quan se assenyala i s’estigmatitza els més vulnerables, què més ens queda que acostumar-nos a la barbàrie total?

L’episodi, amb regust de remake de La naranja mecánica, revela alguna cosa més que un acte individual. Evidencia la degradació social dels barris, la falla dels serveis socials i la multiplicació dels sense sostre a la ciutat. Això per una banda. Després hi ha tot aquest discurs d’odi que corre a les xarxes. Tota aquesta maldat amb tribuna. El tan anunciat final de l’empatia al món.

Subscriu-te per seguir llegint