Successions, debat fiscal i propietat privada

Aquesta setmana al Parlament de Catalunya s’ha produït, un altre cop, un cop de puny sobre la taula en el debat fiscal. La decisió de mantenir l’impost de successions i donacions reobre una qüestió de fons que va molt més enllà de la confrontació partidista: quin paper ha de tenir la propietat privada en el nostre model econòmic i quins límits ha de tenir la capacitat recaptatòria de l’Administració.

L’impost de successions és, probablement, un dels tributs amb més càrrega simbòlica del sistema fiscal. No perquè sigui el que més recapta, sinó perquè apareix en un moment especialment delicat per a qualsevol família: la mort d’un ésser estimat.

Des del punt de vista tècnic, convé recordar que el patrimoni que es transmet no és renda nova generada per l’hereu. És capital acumulat al llarg d’una vida laboral que ja ha estat sotmès a múltiples figures impositives: IRPF, Impost de Societats, IVA, impostos patrimonials i municipals. Jurídicament es pot argumentar que no existeix doble imposició estricta, però econòmicament és innegable que el mateix patrimoni suporta diverses càrregues al llarg del seu cicle vital.

La qüestió no és només jurídica. És també d’eficiència. Els impostos generen incentius. En un entorn on altres comunitats autònomes han reduït de manera significativa aquest tribut en l’àmbit familiar directe, mantenir diferències rellevants no és neutral. Pot incentivar canvis de residència fiscal, planificació anticipada i deslocalització de patrimoni.

També cal analitzar qui suporta realment la càrrega. Les grans fortunes disposen habitualment d’estructures societàries i assessorament especialitzat per optimitzar la transmissió patrimonial. Qui es veu més tensionada sovint és la classe mitjana patrimonial: una vivenda familiar, alguns estalvis, potser un petit negoci o una explotació agrària.

El debat legítim no és si l’Estat ha de recaptar. Evidentment que sí. La qüestió és si aquest impost, tal com està configurat, és proporcional, equitatiu i coherent amb un model que vol fomentar l’estalvi, la continuïtat empresarial i l’estabilitat patrimonial.

Si l’objectiu és reduir desigualtats, hi ha instruments més precisos: reforçar la progressivitat en trams molt alts de renda, intensificar la lluita contra el frau o revisar figures específiques sobre grans concentracions de patrimoni.

Un sistema fiscal necessita legitimitat social. Quan una part significativa de la ciutadania percep un tribut com a desproporcionat o com una ingerència excessiva en la propietat privada, el debat deixa de ser estrictament recaptatori i passa a ser institucional.

El que s’ha votat aquesta setmana al Parlament no és només una qüestió tècnica. És una declaració sobre com entenem la relació entre esforç individual, transmissió familiar i intervenció pública. I aquest és un debat que mereix rigor, serenor i profunditat.

Subscriu-te per seguir llegint