Tejero a l’Empordà

Fa cinc anys, amb motiu dels 40 anys de l’assalt al Congrés dels Diputats, vaig escriure un parell d’articles comentant alguns aspectes d’aquesta efemèride. El cop d’estat frustrat del 23 de febrer de 1981 encara era un fet recent quan, quatre anys després, jo obtenia la meva primera acreditació com a corresponsal al Congrés dels Diputats. Després de viure 38 dels darrers 41 anys a Madrid, sempre vinculat al periodisme i a la comunicació, encara recordo aquells primers mesos apassionats de descoberta d’una nova ciutat i d’una seu parlamentària on tot es covia. Passava de Girona a Madrid per fer informació política. I l’amistat o la coneixença mantinguda amb molts periodistes que eren a la tribuna de premsa quan, la tarda en què va entrar Tejero i 200 guàrdies civils armats, i començaren a disparar al sostre.

Per això en parlo i n’escric. Jo no hi era, però tots aquests companys, amigues i amics, sí. Demanava, encuriosit, dinant, fent un cafè o a les sobretaules a les campanyes electorals que seguíem aquells anys, el seu relat. I també al personal de la casa: les telefonistes, els uixers, les secretàries, els policies de la porta o els cambrers del bar. Els cambrers, que tot ho escoltaven. Un dels encarregats del bar del Congrés em va ensenyar una vegada la llista de desperfectes i consumicions d’aquella nit. Evidentment, ningú va pagar. A pèrdues. La conclusió és que podia haver passat una desgràcia perquè es va beure molt d’alcohol aquella nit i no eren precisament els diputats que estaven retinguts als seus escons. Un total de 143 botelles de licors diverses, 94 de vi, 16 calaixos de cervesa, 21 quilos d’embotits diversos i es va fumar tabac per valor de 28.000 pessetes.

Aquesta setmana ha mort Antonio Tejero Molina, el tinent coronel de la guàrdia civil protagonista principal d’aquella nit. Estava a una sobretaula d’un (magnífic) dinar quan ens va arribar la notícia de la seva mort. Hi havia gent que pensava que era mort fa anys. Durant l’àpat havíem comentat el fet que aquell mateix matí el govern havia penjat al web de la Moncloa els papers referits als fets que estaven classificats com a secrets. Els papers no descobrien res nou. Això sí, serveixen per deixar en bon lloc a Joan Carles perquè, al llarg de molt de temps, es va especular amb què mantenir els papers en secret era per protegir ambigüitats de la corona aquella nit. L’altra novetat és tota la xafarderia al voltant de les múltiples trucades de la senyora Tejero aquella nit, que tenia el telèfon punxat i anava explicant a tothom que el seu marit era ximple i s’havia deixat enganyar per gent que després no havia seguit el pla previst. Cal dir que la desclassificació d’aquests papers ha estat una certa decepció pel seu poc relleu. Això donaria la raó a Javier Cercas, l’autor d'Anatomía de un instante, que va convèncer el president Sánchez que ho fes durant la presentació de l’adaptació en sèrie del seu llibre, el definitiu sobre el tema, perquè així acabaria amb els bulos i misteris.

Tejero, l’empordanès. Vuit anys es va passar al castell de Sant Ferran, llavors presó militar. La seva família havia llogat un pis a la pujada del castell i hi anava els caps de setmana. Tenia una vida confortable malgrat ser una presó, ben atès, i rebia moltes visites. Els rumors sense fonament arribaven sovint al diari. Que si havia anat a dinar o a sopar a tal lloc, etc. Que si l’havien vist a l’Astoria fent un cafè, etc. Tot fals. Sí que és cert que li pujaven menjars d’encàrrec i altres festivals. Fins que un dia es va filtrar que uns pescadors de Roses van pujar a cuinar-li un suquet i allò va acabar amb una xefla. En saber-se, es va destituir el cap de la guarnició, que estava a la conxorxa d’aquells tiberis furtius. En Jaume Sureda i Prat, que fou director del diari, va intentar que mossèn Palahí, un capellà d’extrema dreta que havia estat rector de Tossa i s’havia retirat a Figueres, que pujava a fer-li missa, li lliurés un qüestionari. Però el mossèn se’ns va morir i no va poder completar l’encàrrec. Tejero pintava quadres i tenia una habitació on els exposava. Les visites tenien la cortesia de comprar-los per ajudar a sufragar les despeses familiars. Només hi ha una foto i un reportatge de Tejero a Sant Ferran, publicat a Interviú. Anys després es descobriren els autors, fins aquell moment, anònims: els periodistes empordanesos Jordi Jordà i Francesc Cruanyes, amb ajuda del repartidor del butà de Figueres.