Una ciutat és una passera

Una ciutat és una passera. És el lloc on persones, barris i oportunitats es connecten. Quan aquestes connexions es trenquen, es debilita el projecte col·lectiu. A Girona, des del 2020, la passera de la Font del Rei que uneix Montilivi amb Vista Alegre està tancada. No és només una estructura metàl·lica. És una connexió interrompuda entre barris que conviuen d’esquena des de fa massa temps.

Ara s’ha aprovat la seva rehabilitació, amb una despesa que supera el milió d’euros i amb un calendari que s’estén dins el marc pluriennal fins al 2029. La inversió és necessària i arriba tard. I és aquí on s’obre el debat de fons: per què una connexió bàsica entre barris haurà d’esperar gairebé una dècada per tornar a funcionar?

Quan una infraestructura està tancada cinc anys, el problema no és estructural, sinó de prioritats polítiques. I les prioritats defineixen el projecte de ciutat. La passera és, en realitat, un símptoma. El símptoma d’una manera de fer que sovint arriba tard, que actua quan el problema ja és crònic, que repara més que no pas planifica. Girona és una ciutat amb pressupost, amb recursos i amb majoria absoluta al govern. El que costa de percebre és una direcció compartida que doni coherència a tot plegat.

Ho hem vist amb els comptes municipals: xifres històriques, sí, però amb una capacitat d’execució que no acompanya el relat. Inversions anunciades que s’arrosseguen. Actuacions que passen d’un exercici a l’altre. Projectes que s’etiqueten d’estratègics però que no acaben de dibuixar un horitzó clar.

Una ciutat amb projecte no espera que els calendaris s’imposin per inèrcia; els lidera. No es limita a encaixar anualitats; decideix què és urgent i hi posa tota la força política en l’execució.

El debat no és si la passera s’arreglarà. S’arreglarà. El debat és per què hem normalitzat que les coses importants arribin tard. Per què ens conformem amb gestionar l’existent en lloc d’anticipar el que vindrà. Per què cada obra sembla una resposta puntual i no part d’un projecte global.

Girona necessita una visió de ciutat que connecti les peces. Que entengui que habitatge, mobilitat, espai públic i cohesió no són carpetes separades.

Perquè una ciutat no és només el que repara. És el que imagina i construeix amb determinació. I una passera, al capdavall, no és només un pont físic: és la metàfora de si volem limitar-nos a mantenir la ciutat o si volem, de debò, transformar-la.