Les «P» que amenacen l’Empordà

Si repassem el que considero que són amenaces més que oportunitats relacionades amb la transició energètica a l’Empordà, la llista comença a ser llarga: POEM, Plemcat, Plater, etc. Curiosament, totes comencen per «P»: tot són plans que, a diferents nivells, pretenen establir el full de ruta del que cal fer i que estan generant un fort rebuig al territori. Sembla que qualsevol moviment que comenci amb una «P» s’acaba convertint en una creu per al territori. Fatalisme d’aquesta lletra? Penso que més aviat són coincidències.

Cada un d’aquests plans està en una situació diferent. Els POEM, l’origen de tot, estan en revisió i l’evident retard de l’Administració competent en establir les regles del joc pel seu desplegament fa que set o vuit propostes de parcs industrials marins estiguin oblidades damunt d’alguna taula. El Plemcat tampoc avança i, malgrat que ens el venen com una meravella tecnològica i única al món, resulta que els francesos, a molt pocs quilòmetres i sota unes mateixes condicions de vent, ja han implantat tres aerogeneradors en el marc del projecte EFGL; seria interessant poder saber quin valor afegit al coneixement aportaria el Plemcat...

Finalment, el Plater comença a moure’s amb la voluntat de decidir, municipi a municipi, on es poden instal·lar camps fotovoltaics o aerogeneradors. En certa manera reprodueix un POUM, que, a l’àmbit de l’urbanisme, decideix què es pot fer a cada parcel·la del territori, amb el convenciment que tots tenim que aquesta mena d’actuacions estan regulades. En principi, la idea és bona i suposa un considerable aclariment de les regles de joc. Però, com sempre passa, la controvèrsia rau en els criteris que hom fa servir per adoptar una decisió d’aquest tipus, i no sembla que els que s’han utilitzat convencin a tothom, ja que la ciutadania es comença a mobilitzar en contra.

Disposar d’un Pla tampoc és massa garantia de res perquè, evidentment, totes les desfetes urbanístiques s’han produït al paisatge de l’Empordà. Ho han estat sota l’aixopluc d’un Pla d’Urbanisme que ho permetia, ben o mal dissenyat.

Analitzem la situació actual d’aquests plans: generen rebuig organitzat al territori i també l’oposició de científics coneixedors dels valors ecosistèmics dels indrets on es volen instal·lar, basada en estudis rigorosos. Quan això passa, només caben dues possibilitats: que els que protesten tinguin raó (sobretot quan les coses es decideixen de dalt a baix) o que simplement som una colla d’egoistes (nimbys) que no acceptem que salvar la Terra del canvi climàtic implica destrossar l’Empordà. Se’ns acusa de formar part de la cultura del «no». I, en aquest context de lluites intel·lectuals, solen aparèixer personatges de prestigi donant lliçons del que cal fer, com ha succeït recentment a un diari digital i que no cal fer més identificacions.

D’entrada, sembla que tot plegat no ens ha de preocupar massa perquè l’entrevistat afirma que el desplegament de les renovables implicarà «només un 1,5% del territori, que tampoc no cal posar-se les mans al cap». Si tenim en compte que el grau d’urbanització actual a Catalunya suposa un 4% del territori, afegir-hi quasi un 40% més no sé si és per posar-se les mans al cap, però estadísticament significatiu sí que sembla.

Una altra afirmació que sorprèn és: «ens hem de preguntar per què anem a fer-nos un retrat als molins de vent que hi ha a Grècia o a les Balears i, en canvi, quan aquest molí és un aerogenerador, el trobem horrible». Bé, penso que estem parlant de molins distints, fins i tot els de la Manxa que el Quixot considerava gegants: els aerogeneradors que es volen implantar, de més de 250 metres d’altura i que fan sorolls i infrasons, els veig francament diferents. El tema de l’escala sempre és important: un gatet domèstic i un ferotge lleó de la sabana africana tots dos són felins i, posat a fer-me un retrat mentre els acarono, preferiria escollir el primer... només per prudència.

La tesi que hi ha al llarg de les declaracions és que s’han d’acceptar tots els canvis al paisatge associats al desplegament de les renovables, sense més ni més. Els exemples són clars: hi hem posat ferrocarrils, autopistes, habitatges, polígons, etc., on abans no hi havia res i culturalment ho hem assumit al llarg del temps. Ara es tracta de fer un nou pas i acceptar els aerogeneradors i els camps de plaques solars, confiant que ben aviat ens els farem nostres. No ho veig tan senzill: si ara lamentem transformacions del paisatge que culturalment semblen acceptades, no seria bo repetir l’equivocació amb les renovables.

En absolut, l’alternativa són les nuclears. La veritable alternativa és la disminució del consum energètic en el marc d’un model diferent de creixement, l’aprofitament dels espais ja urbanitzats i un desplegament amb seny de la generació centralitzada que calgui quan les comunitats energètiques siguin insuficients. Si els plans es fan bé i amb la participació dels ciutadans, només llavors direm sí.

De la natura cal fer-ne un ús, no un abús!

Subscriu-te per seguir llegint