Ucraïna, trinxera i rereguarda

La guerra russo-ucraïnesa va tenir un context previ els anys 2013-2014: l’annexió de Crimea (març de 2014) després del Maidan (revolució a la Plaça de la Independència, «Maidan Nezalezhnosti», de Kíiv, per un futur més europeu i democràtic, el novembre de 2013), la destitució de Ianukòvitx i el conflicte al Donbass (Donetsk i Luhansk) entre forces ucraïneses i separatistes prorussos. N’hem parlat aquí mateix, referèndums inclosos. Quan, el 24-II-2022, Rússia va envair Ucraïna a gran escala, tenia l’excusa de «desnazificar-la» (en realitat, desmilitaritzar-la i controlar les regions estratègiques amb possibilitats de minerals de terres rares). Putin no esperava trobar la resistència ucraïnesa i el suport internacional amb armes i sancions, que ha trigat a poder torejar amb l’ajut d’altres països. Les contraofensives ucraïneses de mitjans del 2022 van frenar els russos, concentrats al Donbass i al sud (Kherson i Mariúpol), mentre els ucraïnesos recuperaren Kharkiv i Kherson a finals d’any. El 2023 hi va haver fronts estables al Donbass i al sud, amb bombardejos constants d’artilleria. Amb referèndums no reconeguts internacionalment, Rússia annexionà les regions ocupades de Donetsk, Luhansk, Kherson i Zaporíjia. El 2024 l’acció bèl·lica va ser de desgast, amb l’aparició massiva dels drons i ofensives i contraofensives locals i limitades. Actualment, l’important és la rereguarda, perquè l’impacte humanitari ha estat i és gravíssim.

Des del 24-II-2022 s’han registrat més de 6 milions de refugiats procedents d’Ucraïna a tot Europa i uns altres gairebé 600.000 fora d’Europa (xifres de l’ACNUR, Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats). Quant als desplaçats interns a Ucraïna, es calcula que n’hi ha 3,7 milions, dels quals un 70% han declarat que fa un any o més que es troben en aquesta situació (dades de l’OIM, Organització Internacional de Migracions). La guerra ha tingut serioses conseqüències, sobretot pel que fa a la crisi energètica i alimentària. Cal saber que les exportacions ucraïneses, especialment de blat, tenen una importància crucial en determinats països asiàtics (com Afganistan, Bangladesh, Indonèsia, Tailàndia o Iemen) i africans com Líbia (un 48%), Eritrea, Etiòpia, Mauritània, Kènia, etc. (del 2016 al 2020 havien rebut, en total, un 92% del blat ucraïnès). Ara, tant la producció com les exportacions han caigut dràsticament.

Val a dir que la UE ha mostrat unitat i força enfront del problema ucraïnès, aprovant paquets d’ajuda en quatre sentits: humanitari, polític, financer i militar. A banda del préstec d’uns 90.000 milions d’euros del passat desembre per cobrir les seves necessitats econòmiques i de defensa durant els anys 2026 i 2027, tant de bo no esdevinguin diners cremats, el 4-III-22 s’activà la Directiva de protecció temporal, un mecanisme d’emergència per permetre asil, a fi que, en tota la UE, els desplaçats poguessin gaudir dels drets de residència, accés al mercat laboral, habitatge, atenció mèdica, assistència social i accés dels menors a l’educació. Dels 6 milions de refugiats ucraïnesos a Europa, més de 4,3 milions s’han registrat per rebre aquests règims de protecció temporal, cosa que demostra que, amb voluntat política, les coses poden avançar sense traves. Ara bé, tota ajuda és poca i s’ha anat demostrant que els models d’acollida basats en grups petits són més reeixits a l’hora d’assolir la integració, no pas els grans espais d’acollida en les perifèries de les ciutats o en antigues casernes militars. Aquesta integració grupal, per posar dos exemples, és la que practiquen els jesuïtes europeus -tant l’SJM, Servei Jesuïta de Migrants, com el programa Welcome del JRS (Jesuit Refugee Service)- com, entre nosaltres, sor Lucía Caram. Els jesuïtes, amb l’One Proposal, pretenen coordinar en tots els sentits necessaris la resposta de la Companyia a la crisi ucraïnesa, ja que 14,6 milions d’ucraïnesos necessiten ajuda humanitària multisectorial, denominada HNRP («Humanitarian Needs and Response Plan»), amb objectius estratègics. Sor Lucía, des del seu convent de Santa Clara de Manresa, ha contribuït a obrir corredors humanitaris per portar refugiats ucraïnesos a Espanya participant en combois de CaixaBank i Mensajeros de la Paz (n’ha portat a Catalunya més d’un miler), ha enviat material sanitari com respiradors i ambulàncies medicalitzades, ha impulsat hospitals de campanya per a ferits de guerra, ha cercat suport institucional i mediàtic per finançar materials sanitaris i ha sensibilitzat la gent per recaptar fons.

Justament, operadors humanitaris com ells es queixen del Nou Pacte Europeu de Migracions i Asil del 14-V-2024, que ha de quedar implementat el juny del 2026 (pretenia reformar el sistema europeu de migració i asil per fer-lo més ràpid, coordinat i solidari, amb un cribratge fronterer i més rapidesa tant en l’acceptació d’un migrant com en l’expulsió), perquè pot concentrar milers de persones (infants inclosos) en centres a les fronteres exteriors de la UE. Per a ells, l’experiència els ha ensenyat que calen canvis importants en la rebuda de refugiats. En primer lloc, perquè la Llei marcial prohibeix la sortida d’homes d’entre 18 i 60 anys, cosa que comporta que els refugiats siguin dones, nens, preadolescents i ancians vulnerables. I, després, perquè, vist que el 80% de refugiats espera poder tornar a Ucraïna algun dia, enllà de la seguretat se’ls hauria de resoldre l’accés als serveis bàsics, no sols d’habitatge sinó de mitjans de subsistència, perquè no tornin sense cap mena de formació. És a dir, cal oferir-los educació, formació laboral per a l’ocupació, suport psicosocial per a la integració i coneixement dels sistemes educatius, d’acord amb les capacitats i actituds dels nens. I això només s’assoleix amb comunitats petites.

Subscriu-te per seguir llegint