Tots van a la seva

Salvador Illa s’ha incorporat a la presidència de la Generalitat i ho ha fet a un bon ritme. Avui a Catalunya només hi ha un líder amb possibilitats de guanyar unes eleccions segons totes les enquestes i aquest no es altre que el polític socialista.

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont continuen inhabilitats i és evident que necessiten temps si de debò pretenen encapçalar les llistes d’ERC i Junts, respectivament. Així com la posició del republicà sembla clara, la del noi d’Amer no ho és tant. Són força els dirigents juntaires que aposten per la figura de la histriònica Míriam Nogueras, atès que veuen Josep Rull massa tou.

En aquest context, Salvador Illa intenta recollir suports per a aprovar els pressupostos. A darrera hora ERC no ho acaba de veure prou clar i sorprenentment Junqueras trasllada la pressió a Madrid amb la qüestió de l’IRPF.

I Junts com sempre està en el no permanent. Sense comandament ha perdut la brúixola, i ja no saben si situar-se al costat de la CUP o de Vox. El seu paper a Madrid aquesta proppassada setmana ha estat lamentable i el seu posicionament ha perjudicat molts catalans. Com molt bé recordava la periodista de La Vanguardia Lola García, Junts s’ha oposat a allò que defensava quan governava a Catalunya i patia la pressió de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH). Defensava en aquells moments mecanismes per a frenar desnonaments per motius econòmics de persones en situacions vulnerables. Avui la seva portaveu a Madrid se n’ha oblidat davant l’aparició d’Aliança Catalana que està atacant de debò l’electorat exconvergent en zones rurals del país. I vota sense escrúpols al costat del PP i Vox. I és de suposar que Nogueras és conscient de les propostes de la ultradreta envers Catalunya.

Illa ha aconseguit el suport de la patronal i els sindicats en el tema pressupostari. I al costat de la consellera Romero sempre es manifesta des de l’optimisme, però no li serà fàcil convèncer els republicans que continuen preocupats en la seva pugna amb Junts. No hi ha dubte que el posicionament dels partits es basa més en estratègies electorals que no pas en el progrés del país i els seus ciutadans. Sense pressupostos serà molt complicat afrontar els reptes que avui té Catalunya. Per molt que es vulgui amagar, l’independentisme en el govern no va fer els deures. Només Pere Aragonès intentà posar fre a la nefasta gestió de Mas, Puigdemont i Torra. De fressa en van fer molta, però les infraestructures avui pateixen unes deficiències fruit de la seva inoperància. Els portaveus de Junts criden molt al Parlament i no es cansen de demanar dimissions quan la seva formació és una de les màximes responsables de la deixadesa actual. No van fer res per a solucionar el mal estat de les vies dels trens, ni de les carreteres, ni de projectar infraestructures per a lluitar contra la sequera. Això sí, la culpa fou sempre de Madrid i la independència segons ells ho solucionaria tot. De totes maneres, Puigdemont –amb el vist-i-plau de Pedro Sánchez– ha col·locat una colla dels seus col·laboradors a organismes de l’estat. I sinó que ho preguntin a en Mikimoto o a en Ramon Tremosa. Per cert, fins i tot a Renfe tenen un conseller i seria bo saber què fa a part de cobrar.

Davant d’aquest panorama de retrets, què passaria si Salvador Illa convoqués eleccions? El seu predecessor ho va fer davant la negativa dels Comuns. I els presidents d’Extremadura i Aragó han seguit el mateix camí. Per cert, cap d’ells aconseguí els resultats que s’esperaven.

A casa nostra les enquestes deixen un panorama força complicat i la fragmentació no afavoriria una investidura. Però ningú no nega que un PSC a la baixa guanyaria clarament, mentre ERC es mantindria en la vintena de diputats amb un lleuger ascens i Junts patiria un autèntic desgavell davant una Sílvia Orriols que com a mínim els igualaria en nombre d’escons. La CUP i Comuns no millorarien resultats i Vox superaria al PP. Amb un dibuix d’aquestes característiques, seria bo posar-hi seny i pensar en la gent. La política hauria de servir per fer front als reptes que Catalunya té al davant i per aconseguir aquest objectiu és necessari que les forces polítiques siguin capaces de dialogar i de fer renúncies en favor del bé comú. I això afecta al govern i a l’oposició.

Subscriu-te per seguir llegint