Obstacles per a una educació inclusiva

En l’article anterior a redós de la vaga a l’educació i del malestar docent introduïa els trets essencials de l’educació inclusiva, perquè la desigualtat a les aules és a parer meu el fonament, més enllà de les justes reivindicacions salarials, de les enormes dificultats que existeixen per a l’exercici de la professió docent.

Les dades són clares: la segregació escolar persisteix, les bretxes d’aprenentatge s’amplien i els alumnes més vulnerables continuen sent els que menys es beneficien del sistema. Compartir l’espai físic no és suficient; la veritable inclusió requereix un aprenentatge significatiu per a cada alumne. La inclusió educativa requereix polítiques valentes, avaluacions rigoroses i una visió a llarg termini. Quelcom que només serà possible amb recursos suficients i un compromís polític que permeti que les lleis i els decrets aterrin al cor de les escoles.

No podrem negar el progrés en la inclusió. Que aquest concepte aparegui reflectit en les principals lleis educatives estatals i catalanes no és un detall menor. És, de fet, un pas esperançador que ens hauria d’animar com a societat a reaccionar, a mobilitzar-nos per crear les condicions reals i necessàries que permetin que la inclusió, més enllà de la teoria, se senti i es visqui a les aules, en el dia a dia dels alumnes.

Però el fet que s’hagin fet passos en aquesta direcció no pot amagar que les dificultats persisteixen, sobretot quan ens allunyem del nivell normatiu i ens enfrontem a la realitat dels centres educatius. Hem d’afrontar reptes estructurals pendents en el sistema educatiu, entre els quals cal destacar:

Manca de recursos humans: Escassetat de professionals de suport (educadors socials, psicòlegs, orientadors...). Formació insuficient del professorat per atendre els alumnes amb TEA, TDAH, Altes Capacitats...,

Ràtios elevades: Tot i que hi ha certes mesures de ponderació en casos amb NEE, aquestes es limiten a informes oficials, a mers càlculs numèrics, i estan lluny de reflectir i atendre les complexes realitats de les aules.

Barreres contextuals a l’aprenentatge: Obstacles que no depenen de l’alumne (famílies desestructurades, pobresa econòmica i cultural, desregulació emocional, absència de referents, immigració...), però que interfereixen greument en el seu aprenentatge i requereixen atenció educativa.

No n’hi ha prou amb vendre un tònic miraculós, com fan els pedagogs allunyats de les aules, un nou bàlsam que remeia tots els mals de l’educació, sinó que, quan mirem a les aules, trobem, en lloc d’una inclusió real i efectiva, una coreografia de bones intencions sense els recursos per a fer-ho possible.

Perquè la inclusió no la decreta ni el BOE ni el DOG, del paper a la realitat hi ha un llarg procés, que sols es pot transitar amb més recursos, força més, i en destriar el gra de la palla, facilitant desburocratitzar els processos i assegurar la participació activa del professorat.

Subscriu-te per seguir llegint