Pugi al tren, jugui a la loteria

«Com va anar diumenge, vas tenir sort?», em preguntava un company dilluns en arribar a la feina. Sabia que el dia abans havia anat a Barcelona i preguntava si les meves pors de no arribar a lloc a les onze del matí, com pretenia, tot i agafar un tren a un quart de nou a Girona s’havien confirmat o no.

Deixin-me dir per començar que aquest és un article escrit des del privilegi. Des de la fortuna de no haver de patir la nefasta xarxa ferroviària dia rere dia, com els passa a milers de gironins, per anar a treballar, estudiar o fer gestions i haver-ho hagut de fer puntualment, per oci. No valorem mai prou poder fer el dia a dia a peu.

Vaig tenir sort, sí, i el Mitja Distància només es va endarrerir uns minuts, set a l’anada i uns quinze a la tornada. Peccata minuta, comparat amb la cinquantena de passatgers que, la mateixa tarda, van haver de canviar de tren perquè el seu va quedar aturat entre les estacions de Portbou o Figueres. O els que la nit de dissabte van ser evacuats en un túnel entre una Sagrera en obres i Sants per una avaria elèctrica al TAV. O els milers que l’endemà van sofrir un nou matí de caos a l’alta velocitat, amb trens anul·lats i retards de més de noranta minuts.

La broma fa més d’un mes que dura i els usuaris retreuen als mitjans de comunicació que no parlin cada dia del desgavell ferroviari. També els partits de l’oposició. I és totalment comprensible, però també ho és que, per desgràcia, la (a)normalitat no és notícia.

Diumenge vaig tenir molta sort, sí. I és ben trist que parlem d’un servei bàsic i essencial per vertebrar el país com qui parla de la loteria.

Subscriu-te per seguir llegint