Feminisme, joves i futur: reconstruir el consens

Les últimes dades disponibles mostren canvis significatius en les actituds dels joves espanyols i europeus respecte al feminisme i la igualtat de gènere. Segons el Baròmetre de Joventut i Gènere 2025, només un 38,4 % dels joves de 15 a 29 anys a Espanya es declaren feministes, per sota dels màxims d’anys anteriors. A més, un 49,2 % percep el feminisme com una eina de «manipulació política», especialment entre nois joves. Són xifres que interpel·len, no per renunciar a cap principi, sinó per entendre què està passant.

Parlem d’una generació marcada per moltes pors, la crisi climàtica i enormes dificultats d’emancipació. La sensació d’incertesa és estructural i global. En aquest context, com en d’altres de complexos, l’extrema dreta ha sabut oferir un relat simple i emocional assenyalant culpables. A través de les xarxes socials, s’ha aprofitat d’aquestes pors, ha presentat els avenços de les dones com si fossin pèrdues per als homes i ha convertit la igualtat en una falsa guerra de sexes.

I aquesta és la trampa. El feminisme no vol substituir uns privilegis per uns altres privilegis, sinó eliminar discriminacions i garantir llibertats reals per a tothom. La igualtat no és un joc de suma zero, és ampliar drets, oportunitats i benestar compartit.

Des de l’esquerra hem de reivindicar sense complexos que som feministes, i explicar per què. Ser feminista no és adoptar una etiqueta identitària, és comprometre’s amb un principi bàsic de justícia democràtica: que ningú estigui condicionat pel seu sexe a l’hora de viure, treballar o decidir el seu projecte vital. El feminisme vol eliminar discriminacions i desigualtats estructurals, no crear-ne de noves.

Però alhora també cal escoltar als joves. Menystenir els seus malestars o «renyar-los» només reforça el relat reaccionari. Cal treballar amb ells i elles, abordar les seves condicions materials (feina digna, habitatge, estabilitat, etc.) i explicar que el feminisme també allibera els homes de mandats rígids i pressions asfixiants, ampliant drets i llibertats per a tothom.

Recuperar l’equilibri no és una batalla cultural abstracta, és una tasca pedagògica i política. Exigeix polítiques valentes i un horitzó d’esperança creïble. La igualtat no és una amenaça, és una victòria col·lectiva. I només des d’una esquerra clara en els seus valors, feminista i compromesa amb el futur dels i les joves, podrem reconstruir el consens i enfortir la nostra democràcia.