Sánchez no està sol

L’ordre multilateral s’ha trencat. Trump, Putin i Netanyahu són els nous xèrifs mundials. Actuen sense cap mena d’escrúpol i no respecten les institucions ni el dret internacional. El magnat americà ha desautoritzat l’ONU i ha muntat una mena de succedani que li permeti actuar sense respondre davant de la llei. S’ha envoltat d’una sèrie de líders que han pagat molts milions per a ser-hi i li riuen totes les gràcies. Ell ja digué que volia que li fessin petons al cul.

Si fou patètica la foto dels polítics europeus acompanyant Zelenski a la Casa Blanca, aquest proppassat cap de setmana s’ha repetit l’escena amb els governants llatinoamericans que els ha fet jurar lleialtat absoluta, mentre menystenia la llengua espanyola.

I així veiem milers de morts a Ucraïna, a Gaza i ara a l’Iran. En el primer atac moriren 140 nenes en una escola pública de primària a Minab. Però això no compta per a aquesta mena de personatges que algun dia hauran de respondre de les seves malifetes davant el Tribunal de la Haia.

Ara uns dels objectius de Trump és dividir la Unió Europea. Lamentable fou el paper del canceller alemany Friedrich Merz, aprovant les paraules del president americà mentre criticava Espanya i li imposava aranzels. Fins i tot algun dels seus col·legues i companys de la coalició de govern l’obligaren a matisar els seus mots. Tot plegat és molt perillós i més en uns moments en què el mateix Macron està proposant polítiques conjuntes de defensa dels estats de la UE.

Pedro Sánchez fou el primer a plantar cara a l’agressió que pateix l’Iran. D’antuvi només la italiana Giorgia Meloni –tot i situar-se molt lluny ideològicament– li mostrà comprensió. Però a mesura que s’expandeix la guerra, Europa manifesta la seva preocupació i s’acosta al posicionament del govern espanyol.

Si s’accepta aquesta manera d’actuar de Trump, en qualsevol moment pot atacar Europa i en aquest sentit Dinamarca ja rebé amenaces. Això sembla impossible, però estem al davant d’una persona totalment imprevisible.

Quan Trump anuncià el càstig a Espanya en la qüestió dels aranzels, s’oblidà que la política comercial s’administra a nivell europeu. En aquest sentit, el govern rebé el suport dels seus col·legues de Brussel·les, però, en canvi, la dreta espanyola el va deixar sol.

Una vegada més Feijóo s’equivocà. Va buscar un piló d’excuses per a atacar Pedro Sánchez. No sabé posicionar-se com un home d’estat que en un futur pot ser president del govern. I ja no parlem d’Abascal que es passeja per Castella i Lleó com un autèntic patriota, però prefereix fer petons al cul de Trump abans que defensar l’autonomia d’Espanya i l’ordre institucional.

Molta polsera, molta bandera, moltes mentides, molts insults, però quan es tracta de defensar de debò Espanya no hi són. Ni la dreta ni la ultradreta.

Tanmateix, cal criticar Pedro Sánchez perquè davant d’una crisi d’aquestes dimensions, era obligatori informar el líder de l’oposició i no ho va fer. Ha estat una pena veure com els principals partits de casa nostra són incapaços de consensuar posicions en matèria de política exterior.

Tots sabem –sobretot la gent de més edat– què va passar després de la famosa foto de les Açores amb Bush, Blair i Aznar com a protagonistes i amb la implicació de l’expresident espanyol en la guerra d’Iraq. Molts ciutadans espanyols pagaren les conseqüències d’aquella frivolitat en l’atemptat jihadista a l’estació d’Atocha a Madrid amb 191 persones mortes. Al-Qaida actuà de la forma més sanguinària possible. Ara Feijóo calla, però no aprèn dels errors del passat. De moment, a Aznar no se l’ha vist a la campanya de les eleccions de Castella i Lleó i això que en fou president una bona colla d’anys.

Subscriu-te per seguir llegint