L'Iran, Israel i els Estats Units

L’actual guerra entre l’Iran, Israel i els EUA està trencant força ràpidament la idea prèvia que anàvem a veure una repetició simple de la Guerra dels Dotze Dies del 2025. Aleshores, el conflicte va començar amb un atac aeri israelià potent que va deixar la defensa aèria iraniana pràcticament fora de combat des de l’inici. Israel podia atacar, l’Iran podia respondre, i cap no tenia eines suficients per produir un col·lapse estratègic de l’altre. La guerra va acabar perquè l’equilibri tendia cap a un desgast perllongat que afavoria més l’Iran que Israel en un escenari un contra un. Ara la situació és diferent des del punt de partida. La principal diferència no és tàctica, sinó estructural: els EUA hi participen plenament. Això elimina gairebé totes les limitacions que van condicionar la campanya anterior. Ja no parlem només d’aviació israeliana operant al límit d’abast i de recursos, sinó d’una coalició amb capacitat real per atacar en profunditat, mantenir pressió constant i colpejar simultàniament diferents tipus d’objectius, des d’infraestructures enterrades fins a sistemes mòbils.

L’inici de la campanya torna a mostrar un clar intent de cop decapitador. La defensa aèria iraniana, com ja va passar abans, demostra que és incapaç de protegir plenament l’espai estratègic, inclosa la capital. Però l’important no és això, perquè aquesta feblesa ja era coneguda. El més rellevant és que, malgrat els atacs inicials i l’eliminació de part del lideratge polític i militar, el sistema iranià no s’ha paralitzat. La lògica és simple: si el centre desapareix, la guerra continua igualment. El que estem veient ara encaixa força bé amb aquesta idea. El sistema rep cops, perd peces, però continua funcionant perquè no depèn del tot d’un únic node de comandament.

També és interessant el canvi en la manera com l’Iran està utilitzant els seus míssils. El 2025 la resposta es va basar en volum: grans salves destinades a saturar defenses. En aquests dies passa una cosa diferent. El nombre de llançaments és menor, parlem de desenes i no de centenars, però els objectius escollits tenen més sentit operatiu. En lloc de concentrar-se únicament a Israel, colpeja infraestructura militar vinculada als EUA i als seus aliats regionals. És una estratègia indirecta, coherent amb un actor que sap que no pot guanyar per supremacia tecnològica, però sí que pot complicar el funcionament del sistema enemic.

El que sí que sembla evident és que, almenys ara com ara, no estem veient «l’aixafament unilateral» que molts analistes donaven per inevitable. La coalició té avantatges enormes i mesurables, especialment en aviació, intel·ligència i volum de foc. Però la capacitat real de l’Iran encara és difícil d’avaluar. Poden perdre infraestructura, comandaments i sistemes sense deixar de combatre. I la guerra es pot fer molt llarga.

Subscriu-te per seguir llegint