Frustració i absentisme laboral

Es compleixen vint anys del discurs inaugural de Steve Jobs a la seva alma mater, Stanford. Va confessar davant els universitaris que es mirava al mirall cada matí, per preguntar-se: «Si avui fos l’últim dia de la meva vida, voldria fer el que faré?». Quan la resposta era negativa amb massa insistència, s’imposava un canvi radical. A priori, el missatge del creador d’Apple sobre una existència amb sentit ressona de manera inapel·lable. Les generacions que han aplaudit aquest lema ocupen avui la major part del mercat laboral, no sempre en els llocs executius d’elit. L’exigència de l’índex de satisfacció diari, o setmanal al país del «torni vostè demà», il·lumina l’absentisme laboral que s’havia convertit en la serp d’hivern. Fins que va arribar la guerra de l’Iran per posar les prioritats al seu lloc.

El capitalisme descriu l’onada no sempre demostrada de baixes laborals com una cosa pitjor que una revolució oberta, una rebel·lió encoberta. Sense oblidar que el teletreball és un absentisme per definició, d’aquí l’obsessió per revertir-lo d’empreses tan poc sospitoses com Google o JP Morgan, les condicions laborals no són alienes al fenomen. Haver extraviat el sentit que exigia Steve Jobs o sentir-se un fracassat són frustracions que cal alleujar per interceptar el fenomen.

Quantes persones anirien a treballar, si el dia trenta rebessin el mateix sou de la seva feina insatisfactòria amb independència del seu rendiment laboral? Més de les que es creu, però menys de les que permetrien mantenir una economia en condicions. Cada ésser humà no només porta avui a la butxaca el repertori dels béns que hauria d’aconseguir, sinó el recordatori que no els assolirà mai. Per tant, l’absentisme no és el rebuig a una empresa concreta, sinó l’acceptació radical del principi de Steve Jobs. A falta d’admirar-se que el mercat laboral hagi convertit en abominables tasques fascinants com l’educació o la curació.

Subscriu-te per seguir llegint