Tres (o quatre) contradiccions

1.Potser us ha arribat un vídeo de l’antropòloga Judit Besora en el qual afirma que «cada vegada eduquem menys en el valor de l’esforç», que estem pujant una generació de futurs adults «que només fan les coses que els ve de gust fer i quan els ve de gust fer-les», i que és important que els nens i nenes aprenguin «el valor de ser capaços de superar la mandra i la frustració, i fer aquelles coses que cal fer encara que no ens vinguin de gust». Jo l’he vist compartit a molts comptes d’Instagram de persones que, quina casualitat!, són incapaces de posar límits als seus fills.

2.Dono per fet que heu vist el vídeo de Noelia Rosario Díaz Vaca, la ja exregidora de la localitat madrilenya de Collado Villalba, interrompent un monòleg en clau d’humor que es feia al seu poble. L’edil, del PP, va considerar que l’obra era ofensiva per al públic i, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, va decidir pujar a l’escenari i dir que «aquest monòleg acaba aquí». Susana Pastor, l’actriu a la que acabaven de fer callar, i Xavi Navarro, autor i director, no es podien creure el que estava passant. Els assistents, tampoc. I, entre ells, destaca un senyor, que va retreure a la regidora que no tenia cap dret a censurar una obra que reflectia «la vida real». «Tinc tot el dret del món, perquè hi ha gent que s’està sentint molt, molt ofesa», va respondre Díaz Vaca. «Doncs que marxin», van respondre altres espectadors. «El percentatge (d’ofesos) és mínim», va rebatre el mateix senyor, que també va lamentar que l’actitud de la regidora era una falta de respecte i d’educació cap a la resta de públic. «Vostè no és qui per anul·lar-ho», va insistir una vegada més l’home, entre aplaudiments. Curiosament, Díaz Vaca era la responsable de la regidoria de la Dona i l’obra es titulava Ser mujer. I aquí tenim una doble contradicció, perquè qui va alçar la veu per queixar-se va ser un home (i li ho agraeixo molt).

3.Imagino que esteu al cas de les protestes dels mestres catalans, que fa setmanes que surten al carrer per demanar millores salarials, reduir la ràtio d’alumnes per aula, disposar de més recursos educatius i tenir més suport per a la diversitat a l’aula. Reivindicacions, totes, molt justes: els mestres són un dels pilars de la nostra societat, i la seva feina és essencial. Precisament per això em posa els pèls de punta comprovar que molts d’aquests mestres, que són els que estan ensenyant els nostres fills, no saben escriure o fer una simple divisió. He vist textos escrits per docents –frases ben simples,eh?– amb tantes faltes d’ortografia i errors de puntuació que deuen haver fet plorar en Pompeu Fabra allà on sigui. He vist professors recorrent a la calculadora del mòbil per dividir 37 entre 4, sense ni tan sols poder arribar mentalment a l’aproximació del 9. Quin sistema permet que els que han d’ensenyar arribin a fer-ho sense haver assolit uns coneixements mínims d’ortografia i càlcul?

(I ja m’avanço: un altre dia parlarem dels periodistes que no saben escriure, que aquest tema dona per molt).

Subscriu-te per seguir llegint