La Girona reaccionària

El 25 de novembre de 1986, el ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar unes modificacions urbanístiques que donaven llum verd al que s’acabaria convertint en El Corte Inglés-Hipercor, i que s’inauguraria dos anys més tard. Aquell dia, una seixantena de comerciants van omplir els bancs del saló de plens per rebutjar l’arribada d’una gran superfície comercial. Santi Niell, regidor de CiU i alhora conegut comerciant, va liderar l’oposició (la resta d’edils del seu grup hi va votar a favor). «No sé si el comerç gironí pot aguantar aquesta implantació», va retreure Niell, que un any abans, quan ja s’havien iniciat els tràmits, va etzibar a Joaquim Nadal: «Vostès, els socialistes, protegeixen amb una campana de vidre el gran capital». La pressió dels comerciants va ser intensa, igual que, anys més tard, amb la reforma i limitació del pas de vehicles pel carrer Santa Clara. La Cambra de Comerç també va mostrar la seva disconformitat: «La superfície que demana El Corte Inglés és exagerada. I això és fruit d’estudis. Podem arribar a una ciutat comercialment elefantiàsica».

Aquest era el pa que s’hi donava, el tradicional immobilisme d’un sector dels comerciants. Dècades abans, ja s’havien oposat fermament a suprimir el pas de la carretera general pel barri vell (anava de Pedret a la plaça Marquès de Camps, passant pel carrer Ciutadans i el Pont de Pedra), amb els arguments de tota la vida. Ho va retratar molt bé Narcís-Jordi Aragó en el llibre Girona, ara i sempre (CCG Edicions, 2008): «El gironí obre la botiga cada matí a les nou. No fa cap pas per anar a vendre a fora, i ben pocs per atraure els qui passen. Si volen alguna cosa, ja entraran. I si no els agrada allò que té, que ho deixin». I que ningú no li canviï aquesta harmonia. Però, com va dir Joaquim Nadal, en l’acte d’inauguració, la presència d’El Corte Inglés significava «progrés, modernitat i futur». I així fou. Una tarda de finals d’agost de 1995, en una entrevista amb Jordi Pujol, al Palau de la Generalitat, vam tractar la transformació que havia experimentat la ciutat de Girona. L’expresident català em va dir: «Miri, el més important que s’ha fet i que reforça la capitalitat és la Universitat. I això no ho ha fet en Nadal, sinó la Generalitat». Li vaig matisar que també s’havia produït un altre fet transcendental: la implantació d’El Corte Inglés. Després d’una breu pausa, Jordi Pujol em va respondre: «Té raó». No només no es va enfonsar el món, ni va desaparèixer el comerç, sinó que Girona va arrabassar a Figueres el lideratge comercial, que havia ostentat durant dècades. Més endavant, vindrien les diferents botigues del grup Inditex, i també l’obertura de l’Espai Gironès, a Salt. A Girona, hi ha un abans i un després des de l’obertura d’El Corte Inglés.

Aquella Girona tancada, conservadora i, fins i tot, reaccionària, ha aparegut de nou aquests últims anys, si és que alguna vegada havia desaparegut, per combatre la presència d’un emergent sector vinculat al món de la bicicleta que dona servei a una clientela i un turisme d’alt poder adquisitiu. Fa dos anys, ja amb Lluc Salellas alcalde de la ciutat, una de les entitats satèl·lit de la CUP, l’Ateneu Salvadora Catà, es va dedicar a fer pintades contra negocis relacionats amb aquest ram. Uns anys abans, el 2019, una quarantena d’integrants del col·lectiu La Forja de Girona, també propers a la CUP, van ocupar l’antic Teatre Odeón per protestar contra «el model turístic de la ciutat, l’especulació i la gentrificació». Davant l’alça de les compres on-line, és d’agrair que surtin empresaris disposats a invertir per mantenir la vitalitat comercial als centres de les ciutats, que corren el risc de quedar desèrtics. I si, a més, es tracta d’una obra que embelleix i millora l’urbanisme, com la restauració de l’antic Teatre Odeón, a càrrec de l’empresari Miquel Casals, oli amb un llum. Encara més, tots aquests nous negocis vinculats al ciclisme són establiments elegants. S’ha de ser molt reaccionari per oposar-s’hi.

Ja ho va escriure també Narcís-Jordi Aragó: «El gironí és conservador (...) també dels seus béns i diners. Per aquest camí, pot arribar a ser profundament reaccionari». Per sort, molts dels inversors del sector de la bicicleta són estrangers, i també és cert que no tots els gironins presenten aquest perfil. El gironí tradicional se solidaritza amb qui ven i tanca el negoci (Llibreria Geli) i critica a qui compra el local i amplia el seu (Pere Quera).

Subscriu-te per seguir llegint