L’antídot Giró

Marc Giró és una rara avis mediàtica. I potser per això el necessitem avui més que mai. En un ecosistema televisiu sovint previsible, educat fins a la inanitat i calculadament neutre, la seva presència té alguna cosa de revulsiu saludable. No tant perquè busqui la provocació per ella mateixa, sinó perquè recorda una evidència que massa sovint oblidem: la normalitat és un concepte molt més ampli del que alguns voldrien.

Giró parla obertament des de la seva identitat gai, amb ironia, amb desimboltura i amb una naturalitat insultant. I en aquest gest hi ha també una funció didàctica. Com passa amb els moviments que incomoden l’ordre establert –des d’artistes irreverents fins a col·lectius que qüestionen les regles del joc– la seva veu té la virtut de sacsejar la comoditat dels de sempre.

Ho hem vist a la tele en unes imatges que recordarem durant molt de temps. Davant d’un Pablo Motos descol·locat, amb aquella cara d’haver perdut els papers i el control del guió, Giró va desplegar tot el seu arsenal: humor, provocació intel·ligent i una verborrea imparable. Entre referències sense complexos al sexe anal, reflexions sobre identitat i un terrabastall d’afirmacions dites amb absoluta naturalitat, es va menjar literalment el plató. Un huracà televisiu.

Amb en Giró aprenem una idea molt simple: el món és plural i és divers i és bonic. Hi ha homes i dones, gais i lesbianes, persones binàries i no binàries, transsexuals, autistes, hiperactius, síndromes d’Asperger, persones amb dislèxies... Humans diferents que comparteixen un mateix espai públic i que mereixen ser visibles sense haver de demanar permís.

I potser aquí rau la seva força. Colar-ho tot amb humor. Perquè, al capdavall, l’humor és una fórmula de la llibertat. I en temps de discursos rígids i simplificacions, recordar-ho és un antídot per als temps que corren.

Subscriu-te per seguir llegint