A l’intel.lectual d’idees socialistes utòpiques

Una precisió respecte de les obres creades per artistes gironins que s’integren en la basílica de la Sagrada Família.

Les que signa la reconeguda escultora Mercè Riba i Llampaies va néixer a Barcelona, ciutat en la qual es va formar (Escola Massana i Facultat de Belles Arts) i on realitzaria les primeres exposicions.

Certament, fa més de quaranta anys que té residència a Llampaies, on realitza la seva obra creativa.

En el nomenclàtor de la basílica barcelonina, hi figura com correspon: Escultora barcelonina.

Que sapiguem, doncs, els únics artistes de Girona (ambdós de la ciutat) presents en l’obra magna d’Antoni Gaudí són, cronològicament, Jaume Busquets i Mollera (1904-1969) i Domènec Fita i Molalt (1927-2020). n

Podem estar –si volem– hiperinformats: saber és necessari, però un excés de notícies, informes i opinions sovint genera angoixa i encomana la sensació que tot empitjora constantment.

Avui, 8 de març, després d’escoltar diversos mitjans de diferents països, he tret una conclusió: sovint s’explica la realitat amb més foscor de la que correspon. Ni nego que hi ha llocs on discriminen les dones, ni la violència que s’hi exerceix ni les desigualtats flagrants que cal corregir, però és palès –més les que ja som grandets– que el reconeixement de la igualtat de drets entre homes i dones ha avançat molt en les darreres dècades. Cada 8M (des que el 1975 Nacions Unides en va fixar la data anual) podríem adonar-nos de millores, més o menys explícites, certament.

En força àmbits –com els serveis públics o en política, de l’educació, a la salut o a Correus o Hisenda – els salaris estan regulats i homes i dones cobren exactament el mateix per la mateixa feina. Aquest progrés real -com els esforços de tantes parelles, i la sensibilitat domèstica i relacional- podria quedar eclipsat per un relat ancorat en el pessimisme. Llibertat d’opinions, però amb els ulls ben oberts, si us plau.

Entre discursos que veuen tot insuficient -i dibuixen un igualitarisme que ninguneja l’heterosexualitat- i altres que voldrien mantenir rols antics -conservadors casposos i masclistes, malauradament en auge- potser convé reconèixer una cosa simple: s’ha avançat molt. I això és ben cert, i ben positiu. Seguim? n

Parlant tant del que havia de ser a Girona el Museu d’art contemporani, em val a dir que ja m’ha passat aquesta eufòria que veig encara li queda de parlar-ne en Bosch Martí, i em sembla molt bé que encara tingui delit per reivindicar aquest tema, no és pas per res, però després de 50 anys de demanar-lo, ja que recordo cap als anys 70 que l’Enric Ensesa ens va citar als artistes d’aleshores a la Casa de Cultura per demanar que si us plau ens feia falta aquest Museu d’Art Contemporani, i que si badàvem els de Banyoles ens passarien al davant amb aquesta matèria. Em considero utòpica, i sempre m’havia engrescat de fer-lo possible. Però què ha passat que ja n’hagi desistit? Doncs que he vist que hi havia molt poca disposició per part de les Institucions de portar-ho a terme, que els de la Diputació ho passaven a la Generalitat i aquests al Municipi, que si la Casa Pastors seria el més apropiat, etc. Aquest no ha pogut ser degut a efectes arqueològics, i últimament es deia el Garatge Fornés, que els seus propietaris particulars tenen altres interessos. En fi, si volien que tot un reguitzell d’artistes encara vius (dels morts tampoc se’ls ha mimat) en perdéssim la paciència i deixéssim que aquesta Girona Pètria seguís tal com s’indica, ho han sabut fer molt bé. I aquesta Caputxinada de què parla en Bosch perquè en Quim Nadal n’ha parlat molt encertadament últimament, doncs continuarem parlant bla, bla... Cal dir que jo continuo cercant i creant tot el que em ve de gust, i ja no hi crec, i em cansa de parlar-ne. També dir-te, Bosch, que són moltes més dones que les que has citat, tot i que agraeixo que em recordis, però de dones n’hi ha un piló més que bé podrien ser en aquest suposat i utòpic Museu d’Art Contemporani. Gràcies per tenir tanta constància! n

Subscriu-te per seguir llegint