Guido Dettoni

La notícia del traspàs sobtat de Guido Dettoni ha deixat una ferida oberta als qui coneixem i admirem des de fa anys les seves escultures, tan singulars com generoses d’espiritualitat i de bellesa autèntica i essencial. Nascut a Milà, amb arrels familiars a Verona, Guido Dettoni ha viatjat per molts països a fi de dur-hi el seu art i ha establert vincles estables i de gruix a Catalunya o a Mallorca, però ha trobat a Assís un espai permanent des d’on potser la seva creació més emblemàtica, Maria, ha assolit un àmbit més complet, encara que són moltíssims els indrets que han acollit de forma puntual o constant la presència de Maria, com també s’esdevé amb altres plasmacions del brillant geni creatiu de Guido Dettoni. Veritable mestre de les formes, el seu llenguatge és sens dubte universal perquè connecta amb el nostre eix més íntim i definitori: l’anhel de comprendre el sentit de l’existència i de relligar el que som amb el que explica el moviment últim del que és, des d’un impuls de transcendència. Artista amb una projecció internacional insòlita, el seu talent i la seva sensibilitat commouen les mirades de persones de totes les cultures. Des dels temps més remots, l’art ha actuat com un mitjà no tan sols de representació de la realitat, sinó també com un llenguatge per desvetllar i compartir la nostra dimensió espiritual. Al món cristià aquesta associació entre manifestació artística i religió ha assolit cims sublims. N’hi ha prou d’esmentar l’art romànic i el gòtic o els noms de Miquel Àngel Buonarroti o Gian Lorenzo Bernini per confirmar-ho. I el mateix podem assenyalar respecte de la música, amb els noms de Johann Sebastian Bach o d’Arvo Pärt. És cert que de vegades la societat contemporània ha tendit a prioritzar aspectes relatius a la materialitat, a la fascinació per la tecnologia, i que això ha repercutit en una certa desespiritualització en les avantguardes, però també ho és que la pulsió transcendent de l’ésser humà ressorgeix incessantment d’unes cendres que semblaven esmorteïdes. I la força trasbalsadora de l’art espiritual deixa a cada moment de nou enrere temptacions presentistes i d’experimentació basades en la faceta merament instintiva, corpòria, animal de l’ésser humà, obviant que no tan sols ha deixat enrere les cavernes per construir ciutats, sinó que hi ha enlairat temples on invocar Déu. Tota l’obra de Guido Dettoni constitueix un cant on ànima i cos no es contraposen, sinó que s’entrellacen per dignificar i enaltir la nostra experiència per fer-la transcendent. Avui ens sentim colpits per l’absència de Guido Dettoni, pels ambiciosos projectes en què estava a hores d’ara treballant i que confio que, en la mesura que el seu estat d’elaboració ho permeti, podran, tanmateix, anar endavant. Però la seva obra ens acompanya i ens acompanyarà sempre, com una mà estesa, com un pont cap a la dimensió que més decisivament ens humanitza, com un gest serè de pau i de fraternitat.

Subscriu-te per seguir llegint