Eleccions anticipades

S’anuncia, potser ja no tan llunyà, l’avançament de les eleccions generals. No ho descartem, ara que el vent comença a bufar a favor del govern. L’economia creix –encara que cada vegada menys–, amenaçada pel xoc que ha suposat la guerra a l’Iran. A causa de l’erosió de la confiança empresarial, de l’escassetat energètica i del fort onatge inflacionari, els països emergents ja han començat la seva particular baixada, amb l’Argentina en el punt de mira internacional. En els pròxims mesos, ni Espanya ni la resta d’Europa no podran sortir indemnes d’aquest escenari. Tret que la guerra conclogui de manera accelerada, cosa que tampoc no és descartable.

De tota manera, no parlem només d’un empitjorament de les perspectives econòmiques. La guerra de l’Iran arrossega la política internacional cap a un perillós congost que posa al descobert les arestes nihilistes de la revolució conservadora en marxa. Quin projecte de futur s’amaga darrere de la destrucció sistemàtica d’un país? Què quedarà d’Occident si abandona els principis del dret internacional, la seva font de prestigi? Davant de les tendències aïllacionistes que van caracteritzar la primera presidència Trump, aquest segon mandat ve definit per una determinació exterior més agressiva. En la seva pugna amb la Xina, Washington creu haver descobert una finestra d’oportunitat que, si l’aprofita, pot permetre-li neutralitzar una part significativa de la xarxa de suport a Pequín: Veneçuela, l’Iran, Cuba, etc. La captura de Maduro anava en aquesta direcció. I és probable que també el debilitat règim cubà acabi els seus dies en un futur no gaire llunyà. L’Iran no serà tan fàcil; però, en el fons, la dinàmica és similar: recompondre els equilibris internacionals. Menys Europa a canvi de menys Xina.

Tanmateix, ho aconseguirà? Els altres països en prenen nota? Què suposarà la desestabilització del Golf? Serà possible enderrocar els aiatol·làs sense arrasar l’Iran? I després, què? S’acaba així amb l’odi i el ressentiment inoculats a la regió des de fa dècades? Les guerres es guanyen en la pau. I l’historial d’aquestes últimes dècades no ha estat especialment positiu per a Occident.

Sánchez ha enarborat ràpidament un categòric «no a la guerra». La decisió té els seus riscos, però també els seus avantatges. Es converteix en un líder internacional davant de Trump, arribant el primer a un lloc on molts altres governs arribaran després i situant d’aquesta manera el debat en un pla moral: el rebuig de tota guerra fora dels marges del dret. Des d’un punt de vista nacional, a més, actualitza en l’imaginari dels espanyols el record dels errors d’Aznar en donar suport a la guerra de l’Iraq. Mobilitza, en definitiva, el vot d’esquerres. I, a la inversa, el vot al PP es desplaça més cap a la dreta, sense que Feijóo sàpiga contrarestar aquesta erosió. Més dreta suposa una divisió més gran del vot conservador i, com en un mirall, pot activar el vot cap al PSOE en unes generals. Catalunya i el País Basc tornaran a ser determinants.

No és la primera vegada que Pedro Sánchez pren decisions arriscades. I potser tampoc no serà l’última. S’atrevirà a convocar eleccions aquest estiu? Suposo que dependrà de les enquestes internes i de les seves dinàmiques. Jugar al límit sempre se li ha donat bé. El caràcter defineix les persones.

Subscriu-te per seguir llegint