La sort de Kant

L’avantatge de no tenir raó és que no te la poden prendre. Ahir, a la ràdio, dos analistes polítics defensaven les seves posicions amb la fúria de qui protegeix una propietat immobiliària. Tenir raó s’assembla cada vegada més a posseir un pis al centre: cal escripturar-lo, blindar-lo, pagar comunitat i, sobretot, defensar-lo dels okupes argumentals. Qui té raó viu en un estat d’alarma permanent. Qui no en té passeja lleuger. No necessita demostrar res. No està obligat a citar fonts ni a aixecar acta de cada frase. Es pot permetre el luxe de canviar d’idea sense que ningú l’acusi d’incoherència, perquè la coherència no cotitza. Hi ha en aquesta posició la llibertat sospitosa de qui viatja sense equipatge, però millor això que defensar les idees suposadament pròpies com qui defensa una d’aquelles herències que fan saltar a trossos les famílies més sòlides. El fet de no tenir raó introdueix una esquerda saludable. Per aquesta esquerda hi entren l’aire i la humitat. El dubte funciona com una finestra entreoberta. És incòmoda, d’acord, però ventila els racons de la volta cranial, que fa olor de tancat. Potser per això les persones més insuportables no són les malvades, sinó les convençudes. Florence Gaub, directora de la Divisió d’Investigació del Col·legi de Defensa de l’OTAN (sigui el que sigui això), ha declarat en una entrevista recent: «Amb els anys he après a no casar-me amb les meves idees. Cal deixar-les anar quan ja no serveixen». Fins i tot abans, hi afegeixo jo, perquè això de «les meves idees» resulta excessiu. D’algun lloc les deu haver obtingut, dic jo. Les idees volen com els ocells i a vegades es posen en uns caps i a vegades en uns altres. En això, Kant va tenir molta sort.

A vegades sospito que la raó no és una troballa, sinó un accident. Hom hi ensopega com ensopega amb una moneda de dos euros a la vorera. La recull, se la guarda a la butxaca i comença a creure que li pertany. Fins que n’arriba un altre amb un argument més esmolat i la hi arrabassa. Aleshores sobrevé el drama. De manera que potser convé no tenir raó, no del tot almenys. Tenir-ne a mitges. Així ningú no es morirà per prendre’ns-la, perquè a la gent li agraden les coses senceres. Mentrestant, podrem continuar parlant, sense arribar a les mans, d’això o d’allò.

Subscriu-te per seguir llegint