«Influencers»

S’ha obert un (intens) debat sobre la tendència, o mania, de convidar influencers a les cerimònies de premis cinematogràfics. Per descomptat que els organitzadors ho fan perquè creuen (erròniament) que això els amplia el target de públic i estan convençuts (ingènuament) que contribueix a la difusió de l’acte. No és un fenomen nou: fa temps que passa amb totes les arts i a tots els nivells imaginables. En literatura, per exemple, hi ha confusió molt generalitzada entre parlar de llibres i emetre’n opinions autoritzades. Tota promoció és benvinguda, és clar, però es posen tots els booktubers al mateix sac i no tothom sap comunicar igual de bé, ni amb els coneixements necessaris. Amb el cinema en concret, el mal es va tornar irreversible des del moment que les xarxes socials van donar un carnet de crític a qualsevol persona que tingués un mòbil i més de 18 anys. Que ara les catifes vermelles s’omplin d’aquests influencers que no han vist les pel·lícules nominades, i segurament tampoc cap obra prèvia a l’any 2010, és el resultat d’una evolució desastrosa que hem permès entre tots. Però en el fons, l’equívoc es troba en el mateix càrrec que s’ha atorgat a aquests personatges. Quina «influència» realment tenen? En quin sentit són realment «influents»? La seva presència a la gala pot expandir la promoció d’un esdeveniment, però des del moment que no «influeixen» en la decisió de veure una pel·lícula, no serveixen per a absolutament res. Una persona influent, la de debò, és algú que aconsegueix tenir prou expertesa en una matèria per a convertir-se en un prescriptor. Però tenir un canal molt seguit no et fa una referència; és, o hauria de ser, el saber molt d’aquesta matèria i tenir la capacitat de donar mecanismes per a la seva interpretació. Però vaja, és el de sempre: creem el monstre, el deixem créixer i després ens queixem enèrgicament de la seva existència. En aquests món tan incert i erràtic, en aquest univers virtual en què ens hem cregut els miratges, totes i tots ens hem convertit en el doctor Frankenstein.

Subscriu-te per seguir llegint