«Los domingos»

Guanyadora de cinc Premis Goya (a la millor actriu de repartiment, a la millor pel·lícula, al millor guió, a la millor actriu protagonista i a la millor direcció), la pel·lícula Los domingos conta la història d’Ainara, una jove de 17 anys, en el moment que ha de decidir quina carrera universitària estudiarà. En un gir inesperat, la jove descarta els estudis universitaris i sospesa de donar-se a Déu en un monestir de vida contemplativa. Evidentment, la seva decisió deixa descol·locada la seva família.

Premi Concha d’Or a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 2025, Los domingos, amb guió i direcció d’Alauda Ruiz de Azúa, ens mostra l’actualitat, també al segle XXI, de la vida contemplativa en el nostre món, amb el silenci, la pregària i la comunió fraterna, com a eixos vertebradors d’aquesta vocació.

El monaquisme, que neix amb els primers monjos, sobretot a l’Egipte, al segle IV, és també avui una opció vàlida, encara que minoritària, que omple de sentit aquells que senten la crida de Déu a viure en un monestir.

En el Jubileu de la Vida Consagrada, el 9 d’octubre passat, a Roma, el papa Lleó animava els consagrats a ser «testimonis vius de la presència de Déu en la pròpia existència» i a ser «signes profètics» en mig del món i de l’Església.

El papa Lleó utilitzava tres verbs que donen sentit a la vida dels monjos i de les monges i que els contemplatius hem de fer nostres.

El primer dels verbs és «demanar», que no és sinó «reconèixer en la pobresa, que tot és do del Senyor». El segon verb és «buscar», que és «obrir-se en obediència a descobrir cada dia el camí a seguir». I finalment, el tercer verb és «cridar», que és «oferir als germans els dons rebuts, amb cor pur, estimant tothom amb respecte i gratuïtat».

El 1993, Ramon Buxarrais, bisbe emèrit de Màlaga, va escriure el llibre Elisenda, vocació de ser arrel, on aquest bisbe, nascut a Santa Perpètua de Mogoda, feia conèixer el valor i la necessitat de la vida contemplativa en l’Església. El bisbe Buxarrais, amb aquest llibre, amè i senzill i fàcil de llegir, escrit amb un estil narratiu, descobria els valors reals i ocults de la vida contemplativa femenina. A través d’una trama semi-històrica i de manera gradual i agradable, el bisbe Buxarrais explicava el lloc preferent que la vida contemplativa té en el si de l’Església.

En una expressió que vaig trobar molt afortunada, el G. Pau Valls, monjo de Montserrat, deia que la Quaresma és «una primavera de l’ànima». També la vida contemplativa podem considerar-la com la primavera de l’Església i del món, pel fet que aquest carisma infon esperança, pau i fraternitat, unes realitats que avui el nostre món necessitat tant i tant.

Subscriu-te per seguir llegint