Què passa amb el Bar Boia?

Hi ha una cosa molt nostra: córrer per cobrar i caminar a pas lent a l’hora de pagar. A Costes -que no és nostra, o almenys poques vegades ho sembla- li està passant exactament això mateix amb el Bar Boia, que s’ho mira immòbil des del mateix lloc de sempre, des de fa més de vuitanta anys. Ho fa amb un aspecte esquelètic, fantasmagòric i desolat, com aquella vella glòria que, ara ja transparent per a tothom, recorda els temps d’èxit i bellesa. L’estructura s’ha anat deteriorant pel pas de les llevantades i les pluges d’aquest any i, si la matèria pensés, probablement es preguntaria què ha fet per merèixer aquest menyspreu absolut i insultant. El van tancar a correcuita, però ningú no s’ha dignat a retirar el difunt del seu lloc. I, és clar, ara, entre la decadència del temps i la brutícia humana, el punt de benvinguda al poble té com a escultures l’estàtua de Dalí a mà esquerra i el mort a mà dreta. Vist el que s’ha vist, sembla que això va per llarg. Haurem de conviure molts mesos més amb les restes del Boia. Per tant, ja que cada cop hi ha menys llocs per viure a Cadaqués i que fins i tot qui diu estimar el poble s’està venent al dimoni del diner fàcil, podríem fer-hi un parell de pisos d’habitatge social a primera línia de mar. Com que ara sembla que només importa el negoci, si l’ajuntament, Costes o qui sigui no ho veu clar, sempre podem optar per un petit hotel per hores, una mena de picadero a l’estil de L’apartament de Billy Wilder, on anar amb els i les amants a passar l’estona tot escoltant l’onatge del mar. És cert que, a la vista de tothom, potser no és el lloc més idoni per a aventures secretes. També s’hi podria fer -tot i que no seria un gran negoci- una llibreria, ara que el poble de la cultura i l’art per excel·lència de Catalunya no en té cap. Us imagineu el poble del vi sense vinyes? Doncs això. El Boia, o el seu esquelet, representa a la perfecció la realitat de Cadaqués. Quan el poble era ben viu, el bar era un punt de trobada de pensadors, artistes, personatges diversos i gent del poble. Ara, en canvi, Cadaqués s’està convertint en un esquelet on cada cop es pot ensumar menys el que va ser i el Boia ja no existeix: només se’n perfila una estructura cada cop més malmesa. Potser un moment simbòlic -si arriba- serà el dia que en retirin les restes. Aleshores tocarà treballar plegats per treure també les runes de Cadaqués i començar a reconstruir-ne un de nou: un on la gent del poble hi pugui viure amb dignitat, on hi tornin els artistes, els pensadors i les llibreries i, és clar, on el Bar Boia torni a ser al lloc on sempre ha estat i d’on mai ningú no l’hauria d’haver tret.