President Torrente

Vaig saludar per primer cop a Santiago Segura als ascensors de Torrespaña, el popular «pirulí», una de les dues seus madrilenyes de Televisió Espanyola a principis dels anys noranta. L’avui popular actor, director i productor era guionista d’alguns programes de cinema de la cadena. Finançava els seus curtmetratges amb petits papers i participant a concursos on obtenia amb la seva habilitat i do de la paraula alguns premis econòmics. El seu tarannà i enginy va cridar l’atenció de gent amb trajectòria consolidada com Fernando Trueba o Álex de la Iglesia, que el varen ajudar. Aquest darrer li va donar un memorable paper secundari com a un satànic venedor de discos a El día de la bestia, pel qual va obtenir el premi Goya al millor actor revelació al 1995. Des d’aquelles primeres trobades fins avui he tingut ocasió de tractar-lo sovint personal i professionalment.

Per tant, voldria avui escriure amb cert coneixement de la persona i dels seus treballs de la que ha estat la millor estrena d’una pel·lícula espanyola des d’abans de la pandèmia. Arribada a les sales el darrer cap de setmana, Torrente Presidente l’han vist un milió d’espectadors que hi han deixat 7,3 milions d’euros. Les previsions a través de les reserves d’entrades venudes presumeixen que aquest cap de setmana repetirà aquestes xifres. Aquesta cinquena pel·lícula de la saga ha estat objecte d’una de les originals promocions de Segura, característica de totes les seves pel·lícules i que en aquest cas ha estat l’absolut secretisme al voltant dels cameos de famosos i les paròdies de la situació actual del país. Però també d’ objeccions molt superiors a les que s’havien produït anys endarrera. El propi Segura en la promoció ha jugat amb aquesta circumstància, introduint qualificatius entre cometes com aberrant o lamentable als eslògans publicitaris.

El primer Torrente, el brazo tonto de la ley és de 1998. Llavors Santiago Segura va explicar clarament que havia creat un personatge miserable i menyspreable. Jugava amb tots els tòpics del fatxa propi del lumpen, un expolicia expulsat del cos per corrupte, racista i tot el que es vulgui afegir. La pel·lícula va ser un èxit a través del boca-orella que va allargar la seva vida als cinemes després d’uns inicis modestos. Quan la vaig veure, aquella successió de situacions fastigoses però lligades des del primer minut de la pel·lícula amb una paròdia del personatge principal sense cap dubte de la intencionalitat, rèiem els assistents com no recordava haver-ho fet mai a una sala de cinema. Els sectors progressistes de la societat aplaudien l’habilitat amb la qual Segura, persona identificada de sempre amb aquesta ideologia, feia un panegíric del personatge José Luis Torrente en el que no es tallava absolutament per res de paraula o de situacions, ridiculitzant els tòpics i instints retrògrades i reaccionaris de la societat espanyola.

Després d’aquell èxit varen venir tres Torrentes més i altres produccions de Segura, algunes més comercials, com la saga estiuenca dels Padre no hay más que uno i en altres projectes d’un estil diferent normalment darrere la càmera com a coproductor. Però el Torrente que acaba d’estrenar-se és el primer des de 2011. En aquests quinze anys d’absència han passat moltes coses i la societat espanyola ha canviat. També ho han fet alguns sectors de l’opinió pública, especialment progressista, els quals consideren que molts espectadors joves poden anar a les sales no tant a riure de Torrente sinó a riure amb ell, identificant-se amb alguns dels aspectes ideològics que el caracteritzen. Fa quinze anys no hi havia una ultradreta a Catalunya, Espanya i al món occidental ocupant posicions importants al debat ideològic, a la vida parlamentària i al govern d’alguns països. Combregant a més amb algunes de la posicions pròpies de Torrente. Són queixes i crítiques les que han aparegut que tampoc aporten obertament un repudi de la pel·lícula o el suggeriment que no l’hauria d’haver fet però han estat nombroses.

Santiago Segura és un geni. Ha sabut treballar amb intel·ligència els límits de l’humor. Cap de les seves actuacions personals o professionals al llarg d’aquestes tres dècades en deixen cap dubte. Segura s’ha alimentat dels fonaments de l’humor jueu de Nova York. Ell mateix va portar Mel Brooks a Madrid quan amb José Mota van protagonitzar per primer cop la comèdia musical Els productors, que és una sàtira del règim nazi amb Hitler com un dels personatges fonamentals. Aquell vespre després de l’estrena ho explicava el propi Mel Brooks: «Mai podrem racionalitzar aquella barbàrie sense que ens acostem des de l’humor a parodiar i ridiculitzar a Hitler, però mai les seves conseqüències de les seves accions com els camps de concentració».

Subscriu-te per seguir llegint