Dos vint fan quaranta

Dos més dos fan quatre, dos vint, quaranta, i quaranta més quaranta ens dona obligatòriament vuitanta, la qual cosa és certa i ho és perquè és una veritat aritmètica innegable, matemàtica pura, dèiem de petits; vuitanta és el nombre d’anys que compliré, si tot va bé, aquest mes d’abril.

S’ha escrit molt sobre l’edat de les persones des d’un criteri psicològic i com influeix des d’un punt de vista laboral, professional, familiar i social. El record que tinc de les persones velles, de quan jo era un nen, és molt llòbrec, macabre i m’entristeix quan hi penso. Els veia més que caminant pel carrer, asseguts a la porta de llur casa, vells esquinçats, joguets trencats que saludaven als que passaven, cansats, envellits i semblava que només esperaven la mort.

La setmana passada en una botiga de Torroella de Montgrí em vaig posar a parlar amb una senyora de noranta-nou anys i va dir-me espero que sigui l’última vegada que ens veiem; vaig entendre que em transmetia un missatge críptic, amagat sota la fullaraca de les paraules, i ella, amablement va afegir: «Em vull morir, en tinc ganes i m’agradaria no patir, la sort és anar a dormir i no despertar-se». Em vaig sentir atribolat, afligit, però aquesta senyora em va inspirar tanta tendresa que em van venir ganes d’abraçar-la perquè no se n’anés i retenir-la a la vida, però no em va fer la llàstima d’aquells homes esparracats, lúgubres, sovint maltractats pels familiars.

L’antropòloga Margaret Mead va escriure sobre l’edat de la dona la qual, socialment, envelleix molt més aviat que l’home i deixa d’interessar en el mercat del sexe, perquè els homes prefereixen noies joves. També s’adonà de la diferent valoració social del cos i de la cara i posa per exemple com una cicatriu a la galta d’un home el fa interessant, l’embelleix, en canvi, aquesta arruga, aquesta vella ferida en el llavi de la dona l’enlletgeix.

Hi ha una justa reivindicació de la vellesa en aquests últims anys, suposo un xic provocat pel nen francès, gamberro i magnífic actor Timothée Chalamet, per part dels homes i de les dones que ha propiciat el valor i el mèrit de molts actors i actrius amb llarga experiència en l’ofici, que pot fins i tot millorar les condicions interpretatives. Meryl Streep, Leonardo DiCaprio i Brad Pitt han entrat en aquesta justa dinàmica.

El moviment dels actors per reivindicar la vellesa contra la discriminació per edat en la indústria es coneix principalment com la lluita contra l’edatisme. La discriminació, prejudici o estereotip negatiu basat en l’edat d’una persona, afectant especialment la gent gran. Iniciatives específiques inclouen campanyes com The Silver Credit, que advoca per donar visibilitat i papers protagonistes a actrius i actors majors de cinquanta anys.

The Silver Credit busca mobilitzar la gent de la indústria, productors, directores i guionistes perquè lluitin en contra de l’edatisme. Aquest moviment nou de dones de 60 anys de Hollywood liderat per Jamie Lee Curtis que el defineix en primera persona: «Soc proenvelliment i ho vull amb gràcia, intel·ligència i energia».

En el llibre Memòries del subsòl, publicat el 1864, Fiódor Dostoievski es rebel·la contra les lleis de la ciència i l’exactitud: «No m’agraden ni aquestes lleis, ni el dos per dos són quatre», diu. Aquest senzill producte servia per ressaltar que allò que diu la ciència no té per què respondre a la realitat i que algunes coses se li escapen.

Vull compartir amb els lectors la bellesa fa poc trobada en el Volum XI de Marcel Proust amb el títol: Albertine desapareguda d’A la recerca del temps perdut: «El nostre jo està fet de la superposició dels nostres estats succeïts, però aquesta superposició no és immutable com l’estratificació d’una muntanya i perpètuament uns alçaments fan aflorar capes antigues a la superfície».

He citat aquest text de Proust perquè la pregunta sobre l’exactitud de la ciència que patia F. Dostoievski té relació amb la dificultat psicològica i mental on res és tan clar com pressuposa la ciència perquè a dins d’un dos o un quatre hi pot haver tants números, tantes coses, que acabem dubtant de la simplicitat i senzillesa del saber definit com a exacte.

En el món dels humans hi ha molta ambigüitat, contradiccions i la línia recta és corba, quan li dona la gana, així com alguns radis de la circumferència poden deixar de ser iguals perquè n’hi ha d’envejosos que no els agraden els que són més savis, més cultes. La condició humana no és aritmètica pura, és més psicologia de barriada. No tot el que llueix és or, no tot és el que sembla i el nom «rosa» podria designar un verí, el verí, una rosa.

Proust i Dostoievski han explicat com funciona la nostra rica vida interna i el submon de l’inconscient, on guardem tantes coses que sabem que hi són, però no sabem què són.

I, ara, cada dia som més a prop de la Guerra que no saben ni quin nom posar-li. Hem arribat a un punt que hi ha tantes guerres que no resta temps per posar-los nom.

Subscriu-te per seguir llegint