Projectes eòlics al Golf de Roses i la trampa de les paraules

El llenguatge pot il·luminar -o ocultar-. En el debat sobre l’energia eòlica, i en particular sobre els projectes marins proposats al golf de Roses, les paraules es trien amb cura per modelar la percepció.

Anomenar aquestes instal·lacions «parcs» evoca alguna cosa natural i inofensiva. En realitat, són estructures industrials que s’ancoren al fons marí i el pertorben contínuament, alhora que generen impactes i contaminants: metalls pesants dels ànodes, microplàstics per l’erosió de les pales, productes químics dels lubricants, camps electromagnètics, soroll -incloent-hi infrasons- i contaminació lumínica. Qualificar-les de «verdes» posa el focus en el vent renovable, però ignora el seu cicle de vida -extracció de materials, fabricació, transport, manteniment i desmantellament-, així com els recursos no renovables i residus no reciclables que generen. Presentar-les com un «estalvi de CO2» depèn de xifres surrealistes sobre la seva producció i durada i ignora completament les emissions de l’emmagatzematge necessari per a la intermitència.

Descriure-les com a «compatibles amb la conservació de la biodiversitat» és més convenient per als permisos que dir el que és evident: representen un risc directe per a ecosistemes vulnerables en un punt calent de biodiversitat mediterrània, tal com indiquen múltiples estudis de biologia marina. El seu impacte visual es qualifica de «moderat», però els estudis mostren que les turbines dominen l’horitzó per la seva escala, moviment i llums intermitents nocturns a distàncies molt superiors a les previstes al golf de Roses.

Les afirmacions que «no tenen impacte sobre el turisme» també cauen pel seu propi pes. Un estudi a platges catalanes mostra que la meitat dels visitants canviaria el seu comportament si les turbines fossin visibles: un 37% no tornaria i un 12% reduiria les visites. Per tant, presentar aquests projectes com una «inversió» a l’Empordà és etiquetar malament fluxos econòmics que van a fabricants i promotors externs, mentre que les pèrdues locals s’estimen de l’ordre de 200 milions d’euros per temporada (Voltaire et al., 2017). Pretendre que són la «forma més barata de produir energia» es basa en no comptabilitzar subvencions, esquemes fiscals i deute públic.

Per silenciar les comunitats locals, les preocupacions legítimes sobre paisatge, patrimoni i mitjans de vida són etiquetades com a «Nimbyisme egoista». I si la resistència persisteix, malgrat els esforços per vendre aquests projectes com a beneficiosos per a la societat i una «inversió generosa» a l’Alt Empordà, s’esquiva amb projectes «pilot» com el Plemcat presentats com a «recerca», però una típica estratègia de penetració ( «cavall de Troia»), amb infraestructures permanents que sobreviurien a «l’experiment», finançats amb 118 milions d’euros públics mentre beneficien inversors privats.

Com sempre, en una economia capitalista no importa què són aquests projectes, sinó com es venen.