No ho entenc

Segons dades de l’operador Red Eléctrica, la generació elèctrica del mes de febrer a Espanya, tot just començar la guerra, va ser de 20,6 GWh, dels que 13,5 GWh van ser renovables (eòlica, solar, hidràulica, etc.) i 4 GWh d’origen nuclear. És a dir, només un 15% de tota l’energia elèctrica generada va necessitar gas o petroli per funcionar. En aquesta situació no acabo d’entendre els motius d’increment als preus de l’electricitat, que fins i tot han necessitat mesures d’escut social, quan molt majoritàriament no depèn de combustibles fòssils. Les dades de març encara no estan disponibles, però ben segur no seran massa diferents.

Un altre assumpte que tampoc entenc: segons dades del mes de gener de 2026, un 86% del gas natural consumit a Espanya va venir majoritàriament dels Estats Units (per vaixell), d’Algèria (per gasoducte) i de Rússia; ni un metre cúbic de Qatar o de qualsevol país del Golf afectat per la guerra de l’Iran. La pregunta és la mateixa: si el preu del gas ha pujat desmesuradament no és per les dificultats del seu origen sinó perquè algú, davant de l’escassetat global i sense que res encarís la seva producció, ha fet un negoci rodó. Amb la guerra, el que és patiment per a molts és sempre guanys per a alguns pocs.

La procedència d’aquest gas també em desperta preguntes. En primer lloc, veig que encara comprem gas a Rússia malgrat la guerra d’Ucraïna i totes les sancions. Curiós. En segon lloc, el nostre principal proveïdor són els Estats Units, on l’obtenció de gas natural és fonamentalment per la tècnica de fracking, tècnica que està prohibida a Espanya pels seus impactes i contribució al canvi climàtic. Innocentment, pensava que l’escalfament de la Terra és un problema global i que és indiferent que les emissions es produeixin a Astúries que a Alaska. Però es veu que no: podem consumir generosament un gas natural d’origen gris amb la tranquil·litat que no es fa al pati de casa. Més curiós encara.

També s’ha dit durant aquests dies que un avantatge de les renovables és que ni el vent ni el sol han de passar per Ormuz. Però Ormuz, més que un estret, és un model de xantatge, del que passa quan es tanca l’aixeta d’un recurs indispensable. Per exemple, el neodimi és un element absolutament imprescindible per a la transició energètica; la seva producció està en mans d’un número molt reduït d’estats, alguns amb pocs valors democràtics. El seu preu s’ha incrementat quasi un 75% en un any. Què passarà si mai els pocs productors tanquen l’aixeta o encareixen brutament els preus? Complicaran molt la transició energètica, com l’estret d’Ormuz dificulta el consum dels combustibles fòssils.

Malgrat tot, cal accelerar la transició energètica (feta amb seny) i aconseguir la màxima independència dels combustibles fòssils. En el cas del consum elèctric anem per bon camí, sobretot si aconseguim una xarxa estable i amb capacitat per acollir múltiples generadors; també s’ha d’incrementar l’emmagatzematge per evitar malbaratar una part significativa de la producció renovable. Això no obstant, hi ha reptes importants a l’horitzó, com l’apagada de les nuclears i la necessitat de garantir una producció no sotmesa a la meteorologia. Alguns països europeus sembla que volen fer marxa enrere als plans de desnuclearització, que no sembla bona idea perquè l’alternativa a una transició energètica insuficient no són les actuals nuclears.

En canvi, la substitució de les combustions està lluny de trobar la solució. El que sembla més senzill, que és la substitució dels vehicles que consumeixen combustibles fòssils per altres elèctrics, està lluny d’assolir una fita raonable. A Espanya, per exemple, dels vehicles venuts l’any 2025, menys d’un 10% van ser elèctrics o híbrids; hi ha 34 milions de vehicles circulant, dels que menys d’un milió són elèctrics o híbrids. Per tant, la penetració de l’electrificació al món del transport és lenta i no ajuda l’entorn legal que ha creat l’administració.

L’hidrogen verd no acaba d’arrancar i tot indica que s’han creat expectatives per damunt de la realitat: què se sap del tub verd que havia d’enllaçar Barcelona amb Marsella? Si considerem que les combustions són quasi un 75% del consum energètic total, electrificar-ho tot hauria de ser el moll de l’os de les polítiques de transició: els camps solars i els aerogeneradors, ara per ara, no poden solucionar aquesta demanda.

Hem creat una societat absolutament dependent de l’energia i costa decidir si aquesta és la causa o la conseqüència de la guerra. El fet d’haver de pagar més per omplir el dipòsit pot semblar una anècdota davant del patiment injust de tanta gent, a l’Iran, al Líban o a Gaza. Però és un factor de pressió per a uns i de negoci abominable per a d’altres.

He de confessar que acabo l’article sense entendre gairebé res del que està passant, amb més preguntes que respostes.