Consciència lingüística per a funcionaris

Just el dia que el TSJC disparava un altre torpede contra l’escola en català, en un nou capítol de l’estira i arronsa pel famós 25% de castellà obligatori que va dictar el mateix TSJC sobre unes escoles en les quals és més que dubtós que, ara mateix, s’estigui fent un 50% de classes en català de debò, cosa que al TSJC no és que li importi un rave, sinó que forma part de la missió espanyolitzadora inherent a la presència dels tribunals espanyols a Catalunya, el conseller de Política Lingüística, Francesc Vila, va presentar a Manresa, davant alcaldes, regidors i tècnics de la comarca, la guia que proposa als ajuntaments per tal que col·laborin a promoure l’ús de la llengua pròpia del país.

Una de les activitats suggerides, per exemple, és que els ajuntaments organitzin sessions de sensibilització per al seu personal. Efectivament, si tots els treballadors municipals tenen una consciència lingüística madura i fan el que els dicten les ordenances, com és la seva obligació, desenes de milers de persones seran agents de catalanització de les converses en les quals participin. Això serveix per als policies locals que s’adrecen d’entrada en castellà als ciutadans, o per als funcionaris que darrera del seu taulell canvien de llengua abans de saber si realment és necessari, o per als que accepten que una xerrada es faci en castellà només perquè una persona ho ha demanat. Es pot fer broma amb com poden ser les sessions pràctiques:

-Qué le pongo?

-Un cortado.

-No, torni-ho a provar.

-Ai, un cor, cor, cor.. tallat!

-Molt bé, marchando. Ara: Me puede dar hora para Servicios socials?

-No tengo ninguna hasta...

-No, tornem-hi.

Etcètera. El que s’hauria d’entendre és que, encara que les dictadures ens hagin ficat al cap que no canviar immediatament al castellà és una falta d’educació, el que pot resultar insultant per a l’interlocutor és que suposem que no ha estat capaç d’entendre la llengua del lloc on ha triat viure, sobretot si està fent un esforç per aprendre-la. I per als catalanoparlants, és més: regalar la llengua sense motiu no és natural. Paradoxalment, potser la millor lliçó és la que ens donen centenars de milers de persones que han viscut sempre a Catalunya, o hi han nascut i tot, però mai de la vida no han dit ni el 25% d’una paraula en català, els parlin com els parlin. Si ells ho fan sense cap problema, no deu ser tan difícil.

Subscriu-te per seguir llegint