Perills i lliçons de Panamà

Panamà va ser un dels dos territoris que Trump va esmentar en el seu discurs de possessió del càrrec de president dels Estats Units el dia 20 de gener de 2025, l’altre va ser Groenlàndia. En aquest discurs va dir que estava disposat a recuperar el Canal transoceànic que els Estats Units van construir al llarg de deu anys (des de 1904 fins al 1914) i que després va administrar fins a l’any 1999. Faig esment a aquest fet perquè al llarg la setmana passada vaig estar a Panamà invitat a participar en unes jornades sobre geopolítica continental. En aquestes jornades, més enllà dels debats i de les reflexions que es van destil·lar entre acadèmics i diplomàtics, va haver-hi dues qüestions que em van impressionar.

La primera qüestió va ser que –segons el que em va dir el viceministre d’exteriors d’aquest país– el govern de Panamà realment va sentir el perill d’una invasió nord-americana, tal com ja va passar l’any 1989. Efectivament, des de la cancelleria panamenya, em van dir que no les tenien totes i que van patir per la sobirania del seu país i, sobretot, per la integritat de la infraestructura del Canal Interoceànic construït (entre 1903-1914) i gestionat (des de 1941 fins al 1999) pels nord-americans. Fa un any, quan Trump va amenaçar al govern panameny (igual que ho va fer al danès i a la UE respecte de Groenlàndia), ningú sabia si les paraules de Trump eren una estratègia per a pressionar-los o si, realment, estava disposat a desplegar una acció militar. En aquest context, les gestions entre el govern panameny i el nord-americà van arribar a bon port i aquest segon va desestimar la força un cop es van rescindir molts dels contractes que tenia l’estat de Panamà amb la Xina en la gestió dels ports de Ciutat de Panamà (a l’oceà Pacífic) i de Ciutat de Colon (a l’oceà Atlàntic). Amb tot, tal com va el món, amb la guerra de l’Iran en marxa i amb la crisi geopolítica a l’estret d’Ormuz, els panamenys saben que el seu país (que és estratègic pel comerç mundial) està en el punt de mira de Washington.

La segona qüestió que m’ha impressionat és la conversió de la base militar nord-americana de Fort Clayton (al costat del canal interoceànic) en la Ciudad del Saber. És a dir, la transformació d’una base militar en un barri destinat a acollir centres de recerca, entitats internacionals (com ara les oficines de les agències de Nacions Unides), escoles i organismes culturals. Aquesta transformació, duta a terme al llarg d’un quart de segle (de l’any 2000 fins avui), va ser dissenyada i impulsada per l’ex-jesuïta panameny, Jorge Arosemena, que volia demostrar que una infraestructura destinada a fer la guerra es podria reconvertir en espai per a la ciència, la cultura, el desenvolupament i la pau. Arosemena va dir que l’any 1997, quan ningú hi creia, ell i dues persones més van crear la fundació Ciudad del Saber per convèncer el govern panameny, directors d’organitzacions multilaterals, empresaris i centres de recerca per a poder-ho fer. Avui és una realitat, i m’hi he allotjat i treballat durant una setmana. Les cases que abans era residència dels militars i avui són cases destinades a acollir recercadors i treballadors de les institucions internacionals que s’hi troben. On abans s’hi allotjava la tropa avui hi ha escoles, on hi havia quarters, hi ha oficines de l’ONU i on es feien desfilades militars s’hi fan festivals de jazz.

Avui, en un món on tornen a sonar amb soroll eixordador tambors de guerra, no està malament pensar en què hi ha massa coses que pengen d’un fil (com la sobirania de Panamà) i que també hem de pensar el bé que faria a tothom la possibilitat de reconvertir les infraestructures militars per donar-les-hi un ús al servei de la cultura, la ciència i la pau.

Subscriu-te per seguir llegint