No ho tinc clar

He llegit la notícia de la mort de la Noelia des d’aleshores, no he deixat de pensar-hi. No ho tinc clar. I potser aquest és el punt de partida més honest.

Vivim en un temps en què l’eutanàsia a Espanya ha deixat de ser un tabú per convertir-se en un dret reconegut. Una llei que vol donar resposta a situacions límit, a patiments que semblen insuportables. Ho entenc. Com no ho he d’entendre? Qui sóc jo per jutjar el dolor d’un altre?

I, tanmateix, alguna cosa dins meu es resisteix.

Quan una persona decideix posar fi a la seva vida, encara que sigui amb garanties legals, no puc evitar sentir que hi ha alguna cosa que falla. No en ella —mai en ella— sinó en tots nosaltres.

És aquí on em ve al cap una paraula incòmoda: fracàs.

Fracàs de la medicina, quan ja no pot alleujar. Fracàs de la societat, quan no sap acompanyar el dolor. Fracàs col·lectiu, quan acceptem que la mort pot ser una solució.

Però immediatament dubto. Perquè també hi ha el respecte. El respecte per la llibertat personal, per la dignitat de cadascú. Qui pot mesurar el sofriment? Qui pot dir fins on cal resistir?

No ho tinc clar.

Des de la meva fe, la vida és un do. I això em porta a pensar que potser no som nosaltres qui hem de decidir quan s’acaba. Però aquesta mateixa fe també em diu que Déu és ompassió i que entén allò que nosaltres no arribem a comprendre.

I aquí em quedo.

Entre el respecte i el dubte. Entre la compassió i la inquietud.

La Noelia ha mort. I més enllà de lleis i debats, queda una vida concreta, un dolor que potser mai no entendrem del tot.

Potser el que ens cal és preguntar-nos què podem fer perquè ningú arribi a sentir que morir és l’única sortida.

Potser també ens cal aprendre a ser més presents, més humans, més capaços d’acompanyar sense pressa, sense por i sense fugir del dolor dels altres.

Subscriu-te per seguir llegint