Muntanya amunt

Truita amb patates, de primer plat; després, un tall de llom arrebossat i, per postres, una taronja; podia ser aquest el dinar preparat per les nostres mares, llavors que calçàvem xiruques i amb el tren d’Olot ens apropàvem a alguna de les nostres muntanyes. Era el temps, també, de la cançó de muntanya, quan anaven sortint llibrets-cançoners que la censura política de l’època també se’ls mirava malament. Ara i aquí podem recordar Elisard Sala, que ell sol va fer 200 cançons de muntanya.

Venia de molt lluny, l’excursionisme. Aquells anys de la Mancomunitat de Catalunya varen ser memorables: del món de l’excursionisme varen ja sortir-ne excel·lents vocacions de botànics, geòlegs, meteoròlegs, tot de gent que es fixava profundament en el paisatge. La Renaixença Catalana del XIX podia donar una forta abraçada a l’excursionisme: «Benvingut, ets mon hereu!».

Mirada de lluny, la muntanya, no es poden acabar d’entendre els valors que genera amb el seu tracte, amistat, domini, o també basarda, des de lluny. Un bon pas de la civilització va ser ascendir a tutejar-se amb les muntanyes que, tanmateix, és allà d’on surten els nostres rius; també hi neix el goig de molta bellesa, tant com l’entusiasme científic i una deu de coneixements, i també un debat sobre l’atenció i els usos de la presència de les muntanyes.

«Vèrtex», la veterana revista dedicada a l’excursionisme en tots els seus valors humanístics, tracta en un article el tema de la inutilitat de la muntanya, arran que circula una opinió que voldria filtrar les incursions a les muntanyes si no es produeixen beneficis materials. Aquest és el pinyol de l’excursionisme. Defensar el dret del goig de sortir a caminar i tot el que li va al darrere. La muntanya, alta, mitjana o baixa, cadascú pot escollir, sempre serà una reserva de fer salut, esbarjo, esport. Actualment, fins a límits insospitats i diversificats, fins a extrems que no sospitàvem llavors del tren d’Olot, quan caminàvem per camins ben fressats (sí: caminàvem, només, i no ens deixàvem anar pels barrancs, amb casc protector).

L’abundant riquesa de muntanyes que tenim aquí a tocar fa posar una atenció al tema. La gran varietat de què disposem ha servit també amb safata a la gent més atrevida que s’ha inscrit a les noves tendències, noves pràctiques esportives que també han portat més assumpció d’atreviment i de risc. És aquí on l’excursionisme pot haver canviat de cara. I és aquí, també, on l’escola d’humanisme que és la muntanya ha de mostrar tota la seva capacitat de serenitat, exercici del seny. Algú ja ha comparat aquesta necessitat de mantenir-se audaç i coneixedor de les pròpies forces amb la intel·ligència i el valor que ens ensenyen les actuacions del món dels castellers.

Últimament, el canvi climàtic ha aportat noves circumstàncies a la ruleta de les situacions adverses. L’aire lliure de les nostres muntanyes més estimades es veu i es veurà entristit per les amenaces i les pitjors realitats atmosfèriques.

Muntanya amunt ha de ser territori de reflexió i serenitat. Les autoritats pertinents faran bé de posar tots els tocs d’atenció per assegurar que la silueta de les muntanyes vagi sempre acompanyada d’un especial i profund respecte.

Subscriu-te per seguir llegint