Odi contra esperança

L’anomenada revolta de Stonewall de 1969 a la ciutat de NY, quan uns 200 clients -lesbianes, gais, persones transgènere, migrants, adolescents fugats i drag queens- es van tornar contra els agents de policia que els empaitaven, ha estat la data simbòlica de l’inici de la moderna lluita pels drets de les comunitats LGTBI+.

Diferents generacions d’activistes hem crescut amb la conquesta de drets i llibertats. A l’Estat espanyol, els anys 70 van veure el naixement de la primera entitat de defensa de drets, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, que reivindicava coses tan bàsiques com la despenalització de l’homosexualitat i l’amnistia pels presos (incloent-hi les persones homosexuals detingudes sota les lleis de perillositat social).

Des de llavors hem vist com la nostra societat evolucionava i la gran majoria de la població deixava de veure la dissidència sexual i d’identitat de gènere com una malaltia o un crim, per veure-la com una variant més de la persona. Però aquest avenç no solament es produïa en el nostre país, també a nivell mundial anaven caient lleis repressives i aprovant-se lleis igualitàries.

En algun moment va semblar que els drets i llibertats conquerits no podien retrocedir, que allà on s’aprovava una llei contra la discriminació aquesta no podria caure. Per desgràcia, la realitat ha mostrat una cosa que alguns havien oblidat i altres, més joves, no s’havien plantejat: que els drets es poden conquerir (mai es regalen), però també es poden perdre.

El món està en una crisi sistèmica, i els vells «ismes» han tornat. El militarisme, l’autoritarisme, el fanatisme polític i religiós s’han reforçat, i com sempre l’assenyalament de boc expiatori ha estat redescobert pels que s’alimenten dels missatges d’odi i donen suposades solucions fàcils a problemes complexos.

En l’actual desordre mundial, les comunitats LGTBI+ són un blanc fàcil per descarregar la frustració de molts sectors. Recordem tres exemples actuals: el primer, l’aprovació, l’11 de març d’aquest any, per part de l’Assemblea Nacional del Senegal, d’una llei que eleva les penes per relacions homosexuals entre cinc i deu anys de presó i criminalitza l’«apologia» de qualsevol vincle afectiu entre persones del mateix sexe, augmentant les multes fins a 10 milions de francs CFA -més de 15.000 euros-. Aquesta llei constitueix una vulneració greu de la llibertat d’expressió i d’associació, a més de reforçar la criminalització d’unes relacions que pertanyen estrictament a l’esfera privada.

El segon cas és la decisió de la cort suprema dels EUA d’avalar les teràpies de conversió. El tribunal considera que els estats no poden prohibir les teràpies de conversió, argumentant que s’emparen en la llibertat d’expressió. Això significa que la llei de Colorado, i altres de similars, gairebé amb seguretat seran anul·lades per tribunals inferiors. Ara els menors quedaran desprotegits davant de teràpies aplicades per fanàtics religiosos. De fet, va ser Kaley Chiles, una cristiana evangèlica, defensada per l’Alliance Defending Freedom (l’equivalent dels advocats cristians dels EUA), qui va denunciar l’Estat per aquesta llei el 2022, argumentant que li impedia treballar amb pacients joves que volen viure una vida «coherent amb la seva fe».

El tercer cas és la brutal agressió a Bianca, una dona trans a Lleó, que evidencia l’impacte dels discursos d’odi. L’atac va començar quan va utilitzar el bany de dones en un pub a La Bañeza. Aquestes agressions no són casos aïllats, són violència estructural, implícita en els missatges d’odi dels grups feixistes i autoritaris.

El pensament màgic que els avenços en qüestions de drets no poden ser arrabassats ha quedat trepitjat per la dura realitat d’un món on els instigadors de l’odi han recuperat la iniciativa. Com sempre, ens queda l’esperança que som majoria els que lluitem per la dignitat i la solidaritat de les persones.

Subscriu-te per seguir llegint